Elements del casino financer

Un derivat financer és un actiu el valor del qual procedeix del d’un altre que rep el nom de subjacent. En El naixement dels derivats financers vaig presentar el contracte per diferència (CFD) com, possiblement, el primer derivat de la història, en l’Amsterdam de principis de segle XVII. Els CDO, que protagonitzaren l’anterior article, també són derivats i com a subjacent tenen bons de titulització estructurats per franges. Una altra innovació de 1994, un derivat anomenat permuta d’incompliment creditici, CDS per la sigla en anglés, col·laborà a avivar la crisi del 2008.

La innovació, que prompte s’escampà pel món financer, la ideà el banc JP Morgan Chase quan la petroliera Exxon estava als tribunals pel vessament de l’Exxon Valdez en Alaska. La multa podia ser molt forta i fer fallir Exxon, que tenia una important línia de crèdit amb el banc. Els CDS li permetien al banc comprar seguretat si trobava (com així fou) contraparts venedores per a transferir-los el risc d’impagament. Així doncs, el CDS era una pòlissa de segur, el segur del prestador de diner, que paga una prima periòdica a un venedor de segur per tal de cobrar el deute si el prestatari fa fallida.

El mòbil de la banca en usar els CDS és similar al de la titulització: augmentar l’expansió del crèdit amb interés, font clàssica dels seus beneficis. Amb la titulització (vegeu La indústria del diner. Titulització) recobren ràpidament principal i rèdit dels préstecs concedits, transferint a fons d’inversió els lents fluxos de caixa que els deutors retornen a poc a poc. Addicionalment recuperen condicions per a continuar donant més crèdits. Amb els CDS els bancs prestadors alliberen el seu balanç de riscos d’impagament, i també guanyen disponibilitat per a continuar prestant.

En aquest ús del CDS el prestador signa dos tipus de contractes: els de crèdit amb els prestataris, i els CDS amb els asseguradors. Com altres derivats, el CDS és un producte extraborsari, i gaudeix de certa opacitat, ja que es negocia entre les parts sense la supervisió de les autoritats reguladores. Possiblement això facilità l’aparició d’un altre ús dels CDS: la travessa. Com en les pòlisses d’assegurança, en la innovació de JP Morgan Chase, el comprador de CDS és el propietari del bé assegurat (la satisfacció del deute). Prompte, però el comprador de CDS pogué ser algú que simplement està apostant a què en un crèdit (en què no participa), el prestatari farà fallida.

És a dir, com si algú subscrivís un segur de vida del seu veí, pagués les primes anuals i cobrés la indemnització quan aquell falte. Contra el que puga semblar, aquest tipus de pràctica no era del tot estranya en els Estats Units fins a 2006, quan es regulà un poc el tema. Fins aleshores les empreses podien subscriure, com a beneficiàries, segurs de vida dels seus empleats, amb el desconeixement d’aquests.

Així doncs, el CDS començà a usar-se especulativament, com una travessa sobre la solvència d’un prestatari. El comprador paga primes periòdiques que el venedor guanya si no succeeix l’incompliment creditici. Però si el prestatari fa fallida, el venedor ha de transferir al comprador la quantitat acordada, potser la totalitat del crèdit que tenia el deutor. I això pot ocórrer sense que prestador i prestatari sàpien que altres estan travessant sobre el seu contracte. Heus aquí una altra conseqüència: mentre que una assegurança típica consisteix en una pòlissa única que subscriu el propietari del bé assegurat, en cas del CDS especulatiu, poden creuar-se multitud de travesses sobre un mateix incompliment creditici, multiplicant els diners que es posen en joc en relació amb la quantitat del subjacent dels CDS, el crèdit original.

I així, els CDS foren protagonistes en la crisi de 2008, il·lustrada en l’anterior article mitjançant referències a la pel·lícula The big short. Les asseguradores vengueren CDS a multitud de propietaris de bons de titulització hipotecària estructurats en CDO, i hagueren de fer front a forts pagaments quan els CDO perderen llur valor. La potent asseguradora AIG (American International Group), per exemple, feu fallida i solament es salvà amb el rescat governamental. Els CDS també foren l’instrument amb què els personatges interpretats per Cristhian Bale, Steve Carell, Ryan Gosling, Brad Pitt (i molts d’altres que no hi apareixen) travessen exitosament contra la bombolla del mercat hipotecari. Posteriorment es descobrí que tot i bancs que venien CDO hipotecaris, també arribaren a apostar (comprant CDS) contra els seus propis CDO. És a dir, sabien que els CDO que comercialitzaven estaven sobrevalorats i eren molt més riscosos del que anunciaven.

Hi ha més? Els CDS també s’usaren en els CDO sintètics que cite acabant l’article anterior. Si diem CDO regulars (o naturals) els que tenen bons de titulització en llur estructura, amb fluxos de caixa que provenen dels pagaments dels deutors dels crèdits titulitzats (vegeu de nou l’anterior article), els CDO sintètics (per contraposició amb naturals) estan compostos per franges de CDS referenciades a CDO regulars. Els pagaments periòdics que rep el venedor de CDO sintètics prové de les primes que paguen els compradors de franges de CDO sintètic esperant rebre un retorn major en cas d’ocórrer impagaments crediticis en els CDO regulars, un travessa, vaja. Més enllà encara: es pot preparar l’instrument per a travessar sobre el resultat de la travessa original, i sobre el resultat de la segona travessa, i així successivament. Quelcom il·lustrat (The big short) en l’escena de Selena Gómez en la taula de black jack en un casino de Las Vegas.

L’actriu fa una aposta en una ma de black jack, i en la primera fila de mirons dues persones fan una altra aposta sobre el resultat de la seua jugada. A la segona fila de mirons, dues persones més aposten sobre el resultat de la travessa de la parella de la primera fila, etc. Fa anys, quan sentí per primera vegada l’expressió «el casino financer», comprenia el significat, però no coneixia els mecanismes. Hui en dia, potser en conec una petita porció.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací