Revoltes, dissidències...

A les nostres societats, les quals ens semblen tan assentades, en ocasions surt la revolta, la protesta, la dissidència que va més enllà de la norma i de les formes institucionals, doncs, d’això va el llibre que porta per títol «El temps de la revolta», del qual és autor el filòsof, italià «malgre lui», Donatella di Cesare. El text apunta com la revolta transcendeix la lògica de la política institucional, i com el seu potencial radica en la seua incidència política, al intentar desafiar el governament polític al seu propi terreny, al denunciar que una part de la societat no es troba representada per les institucions així com també l’ injustícia existent. Aleshores quines són les noves formes de dissidència,com es manifesta la protesta al segle XXI?

Doncs, el missatge que ens aporta aquest filòsof reitera el paper de la dissidència, tot tenint en compte com les noves indignacions introdueixen en l’escena púbica nous protagonismes, com serien entre altres el moviments de dones, la lluita per la llibertat d’expressió, o les lluites per una vivenda digna, amb cridaneres formes de fer-se’n visibles. Tanmateix, fins i tot, les protestes més radicals, es desenvolupen segons formes codificades , seguint les tradicions establertes. L’autor,però, afirma que cal sollevar-se, i fer-ho als carrers, places, o siga als espais públics. La dissidència qüestiona el «status quo» per això, és criminalitzada, i és reprimida.

Estem davant d’ una aposta per la transgressió i protesta, cosa que al meu parer té sentit parcialment. I per què considere que no tota dissidència es justa? El mateix autor esmenta molts exemples de revolta o protesta, des de les primaveres àrabs, fins accions al aeroport de Barcelona. Compartint la necessitat de desobeir, d’anar en ocasions un poc més enllà de les lleis, poden haver-hi excessos, fins i tot, tal vegada alguna protesta pot afectar negativament als objectes de canvi social. Igualment, cal pensar amb els resultats no desitjats que afecten a l’ integritat física de les persones que són víctimes d’alguna violència.

Al meu parer, hi ha una desobediència civil no violenta, la qual ha servit per aconseguir importants objectius, al haver generat en un canvi de mentalitat i ha contat amb la solidaritat d’amples capes socials, l’exemple de la lluita pels drets civils als EEUU són una clara mostra. Altres formes de protesta que es plantejaven els mateixos objectius,però, amb formes de certa violència es van aïllar tant que van resultar reprimides i eliminades sense obtindre el suport necessari. Com diu Di Cesare «Aquest temps dominant, el temps de la dominació, ha sabut perpetuar-se suavitzant cada colp, reabsorben cada discrepància...però l’anèrgia subversiva ha seguit en evolució sota la terra».

Le meua modesta objecció és situa en el terreny dels límits, en altres paraules de respecte als drets dels altres, els que no es volen revoltar i que alhora son una part important de la ciutadania. Per citar un cas concret, el d’un cantant que recentment a estat jutjat i empresonat pels continguts de les seus cançons, en aquest cas la justa protesta està justificada, altra cosa diferents serien les accions que es van generar per expressar les protestes.

El llibre que acabe de llegir aporta elements per un debat que té prou a veure amb el combat del dia contra els poders, el monopolis de la veritat, o la violència policial. Com tot, resulta discutibles i opinable, això precisament és allò que he intentat fer. 

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.