“Tonight our bed is cold
I'm lost in the darkness of our love
God have mercy on the man
Who doubts what he's sure of”
Bruce Springsteen

(Experiment amb oposicions i comparacions)

Dedicat als que es dediquen a les vinyes i al vi

Vuitena part

Uns dies que no van coincidir, el pintor va deixar escrit: "És gairebé la meua mitjanit o la matinada. Aquí estic amb una copa de cava pensant en tu: tant de bo no et passe res! Brinde per l'exposició en la galeria i brinde per tu i per mi. Serà això que em posa melancòlic, però et trobe a faltar. Serà possible això que hom sent? Serà possible que trobe a faltar a algú a qui mai he pogut tocar? Ho sent així i t'ho desitge transmetre. Que hi farem, et trobe a faltar. No estaria malament traspassar les sensacions a l'art".

Quan ella ho va llegir, va quedar parada. Fou com si l'amant virtual que tenia cos i cara, que hi era, però que mai no havia tocat ni havia fet una besada, se li abracés i li digués amb paraules: t'estime. Tan senzill com l'aritmètica d'una suma. No negava que la seduïa. Quieta davant la pantalla, se sentia bé; només les mirades i els teclats. Inevitable que tard o d'hora s'adonaren de l'existència de l'altre més enllà de l'ordinador: la presó que impedia el tacte del cos. No hi va haver manera.

—Hola, soc jo. Estàs dormint? — qüestionà ell.

—No. Bé, a estones, faig capcinades. Fa gaire que esperes? —demanà ella.

—Uns minuts. Mentrestant, bevia alguna cosa i feia un cigarret —digué ell—. Saps, m'agradaria pintar-te en un quadre.

—Que bonic! Millor no —respongué ella mentre feia gargots en un paper—. No sé… Em fa por.

—No et pintaré a tu, més aïnes l'absència de tu. No hi haurà cap imatge teua.

Ella va sentir curiositat per veure com traspassaria les imatges que poguera haver captat a través de la càmera. Quan va arribar el dia de veure el quadre a través de l'ordinador, va quedar cor-robada de la bellesa que li va transmetre. Li va fotre una ullada, els somriures es van trobar com altres vegades i, mentre començaven el joc, ella es va preguntar si no estava començant a enamorar-se. Sí, d'algú que no havia palpat l'escalfor del cos.

Mai no havia sentit els passos del pintor per la sala ni pels passadissos d'enlloc. Per moments es va imaginar la cara del seu marit a través del cristall de l'ordinador o es va imaginar que sentia la campaneta amb la qual el marit sol·licitava parlar amb ella. Llavors va creure que ja n'hi havia prou. Realment era el moment de deixar-ho córrer, el joc del pintor i ella.

En algun moment ella va reflexionar sobre el que feia amb el pintor i es va culpabilitzar dient: amb quin dret li feia això al marit que s'havia comportat bé i que li ho havia donat tot. Es va posar un got de vi, el que més li agradava, i se'l va beure. Plovisquejava. Seria molt bo pels camps. Va tornar a posar més vi i en va tornar a beure. Va sortir de la casa i va passejar sota la pluja i va concloure que el sexe irreal no era molt millor que el del marit. De vegades, convé posar una mica de distància que en el cas del pintor era com la d'un forat negre.

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.