Confusions

Els primers articles d’aquesta sèrie els dediquí a descobrir l’essència del diner-confiança, el que funciona en les nostres societats des que en 1971 s’anul·là la convertibilitat del dòlar en or. Comencí de zero concebent una illa de nom Experior que em servís de laboratori mental on poder controlar les condicions. Descobrírem així que el diner-confiança, intangible, és exactament la idea (alliberada per fi de qualsevol continent material) per la qual fou concebut, com a facilitador dels intercanvis. Un diner que el sistema bancari crea del no-res quan concedeix préstecs, als quals no se’ls pot aplicar l’argument del cost d’oportunitat per a carregar-los interessos, el vell desig d’Aristòtil.

Encetàrem després diversos camins, canviant de senderol en arribar a comprendre els principis generals que ens revelava cadascun d’ells. Hem estudiat el sistema bancari, el creixement exponencial, la virtualitat de la riquesa representada pel diner, el fenomen de les bombolles, la inflació planificada, el casino financer... Hui tornem als inicis per tal de destacar una confusió que passa inadvertida i que escassíssimes veus denuncien(1): malgrat haver canviat les característiques del diner fins a arribar a llur intangibilitat, seguim funcionant i enraonant com si continués sent tangible, com en l’època del diner-or o convertible en or. Els efectes de la confusió no solament impregnen el ciutadà comú, també les esferes política, acadèmica, la dels massmedia i la dels economistes professionals. Comentí amplament una conseqüència en Una història mal contada: l’errada consistent en considerar que els bancs comercials necessiten els depòsits dels clients per tal de fer préstecs, que hi ha una línia de temps: primer dipòsits, després crèdits.

Eixa línia de temps solament és certa en el cas d’entitats d’inversió, perquè aquestes no creen diners, sinó que gestionen els que els confien els clients (diguem-los inversors-F, de Financers) esperant els rèdits per acumular-ne més, perquè els reporte prou per a viure, o almenys compensació per la depreciació del poder adquisitiu que suposa la inflació planificada. Hem vist en peces precedents que aquestes entitats d’inversió tenen a la seua disposició multitud de productes financers, entre ells els que permeten fer travesses, i també els que amb diferents denominacions no són més que préstecs amb interés. I és en aquest cas que es presten diners prèviament posseïts pels inversors-F.

Així doncs les entitats d’inversió posen en contacte inversors-F amb els sol·licitants de crèdits, públics o privats, que potser necessiten els diners per a funcionar en l’economia productiva (els distingirem dient-los inversors-P, de Productius). Doncs bé, aquests inversors-P no necessiten entitats d’inversió ni inversors-F, ja que el sistema bancari comercial, el que crea diners, pot proveir tot els mitjans de pagament (diners) que calguen, ja que els crea del no-res. L’únic requisit és que els préstecs han de retornar-se, per tal destruir els diners creats.

Tanmateix hi ha un altre error conceptual instal·lat en la societat, que també rau en mantindre (erròniament) l’esquema mental de l’època del diner-or o convertible, és aquest: per a poder dedicar diners a la inversió, la dels inversors-P, primer cal estalviar; primer és l’estalvi i després la inversió. Un nyap que justifica i sosté el descomunal muntatge i l’hegemonia del que diem casino financer, riscós i sovint responsable de crisis i patiments, però perfectament prescindible des de la perspectiva de les necessitats de l’economia productiva.

Veiem, per exemple, el cas del préstec comentat en l’article El comerciant-prestatari i el prestador-inversor. Principis de segle XVIII, Rob Roy (inversor-P) demana al marqués de Monrose (inversor-F) 1000 £ (prestades en monedes) per un projecte d’economia productiva. Monrose, concedeix el crèdit admetent com a garantia terres propietat del prestatari. Amb un sistema monetari basat en diner-confiança, bé en Experior o en l’actualitat, l’heroi escocés no necessitaria al marqués. La banca d’Experior (sense interessos) o l’actual sistema bancari (aplicant interessos) li crearia les 1000 £, amb seguretat demanant-li també garanties.

Els inversors-P no haurien de necessitar inversors-F o entitats d’inversió. La banca comercial pot proporcionar els mitjans de pagament necessaris perquè funcione l’economia. Solament cal la voluntat d’organitzar-ho i fer-ho. El manteniment (i creixement) de les entitats d’inversió respon exclusivament al desig dels posseïdors de diners de què aquests es reprodueixen, una aspiració hegemònica. Una qüestió que ja he discutit en El crèdit amb interés o en La granja del diner.

Una altra errada. De vegades, des de posicions que neguen la creació del diner del no-res pel sistema bancari, s’argumenta que els préstecs donen liquiditat(2) als actius físics o financers exigits com a garantia. Segons aquesta perspectiva, els diners ja existeixen, d’una forma inservible com a mitjà de pagament, en els béns aportats com a garantia (per exemple una casa), i el banc té la capacitat d’efectuar la transformació líquida.

Potser certs productes financers alimenten la confusió. En el cas d’una hipoteca inversa, v.gr., el propietari d’una casa manté la titularitat i rep mensualitats que li suposen un endeutament progressiu. Quan mor, l’entitat pot executar la hipoteca quedant-se amb la titularitat, o bé els hereus poden fer-se càrrec del deute si volen mantindre la propietat. El sistema permet que el propietari d’un bé amb escassa liquiditat, com la casa, puga convertir-se en un altre absolutament líquid com els diners. Però aquest fet és independent de si els diners són posseïts o creats per l’entitat contrapart del propietari. Si la contrapart fos el marqués de Monrose, les mensualitats serien entregades en monedes d’or, ja existents, dels seus estalvis. Si és un banc comercial actual, els diners són creats del no-res en un apunt bancari, i aquesta «creació» no la desdiu el fet d’exigir una garantia.

(1) Per exemple Warren Mosler, autor de «Els set fraus letals i innocents de política econòmica» (2010), prologat per James Kenneth Galbraith, fill del reconegut (també economista) John Kenneth Galbraith. En 2014, l’editorial valenciana “el PETIT editor” publicà una traducció al castellà.

(2) Liquiditat és la capacitat d’un bé de ser convertit en diners, és a dir, en mitjà d’intercanvi.

Agermana’t

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.