Refinançament perpetu

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Malgrat les Confusions, que comentí a l’anterior peça, la jerarquia que decideix, orienta o influencia el viatge de la humanitat, sens dubte, coneix com funciona el diner actual completament confiança, sap que el sistema bancari el crea del no-res i que és destruït quan es cancel·len els crèdits creadors. Tanmateix no sembla preocupar-los especialment la segona part de l’equació, la de la destrucció.

Tot l’or que hi ha en el món (incloent-hi quasi la meitat que està en forma de joies), a preu de 2020, suma de l’ordre de 10 bilions de dòlars(1). La mateixa quantitat amb què s’incrementà el deute global mundial durant 2019 (un sol any) segons les dades que aportí en L’interés monetari insostenible. Una dada més que ens mostra la intangibilitat i la mineria virtual del diner de l’actual època.

Aquesta virtualitat no és cap problema en si. Més aviat, com he dit a l’anterior article, el diner ha esdevingut, a la fi, la idea pel que fou concebut, en estat pur: facilitador de l’intercanvi dels productes i béns de l’economia, sense la intromissió de cap objecte o material que li concedisca corporeïtat. L’evidència d’eixa virtualitat il·lumina també l’encert de les concepcions que històricament han destacat que la riquesa real és el conjunt de béns i serveis que la humanitat és capaç de recollir, transformar, produir, i que els diners solament són deutes i promeses. Els deutors de crèdits creadors de diner han de cancel·lar-los produint i oferint a la societat els béns que no oferiren quan reberen el crèdit (vegeu L’essència del diner-confiança). Els posseïdors de saldos positius posseeixen la promesa de la societat de poder-los bescanviar per béns reals.

Cap problema si els crèdits creadors van sent retornats i destruïts. El sistema pot crear del no-res el diner i avançar així els mitjans de pagament perquè funcione l’economia de béns i serveis, i pot avançar tot el que calga. Allò de “no hi ha prou diners” és una altra confusió que podem afegir a les de l’article anterior. Ara bé, un sistema econòmic dinamitzat per diner confiança necessàriament ha d’estar organitzat per a canalitzar el seu retorn i destrucció, en un procés de naixement i eliminació continu. Eixe seria el funcionament correcte.

Els prestadors dels Estats, posseïdors del deute públic, són una mescla de bancs privats del sistema de banc central creador de diner, i d’entitats d’inversió que presten diners ja existents. Ja hem discutit amplament que, d’acord amb la naturalesa del diner confiança, els Estats (tampoc els particulars) no tenen necessitat d’inversors, solament de creadors de diner. A Experior, la nostra illa experimental, crea la banca pública que no carrega interessos. Al món real creen els bancs privats del sistema de banc central que sí que en carreguen.

Els particulars han de retornar els crèdits creadors de diner, en cas contrari se n’aprofiten de la societat en negligir la seua part en la producció de béns o serveis. Tanmateix, si l’Estat representa la societat completa, podria comprendre’s que el sistema bancari creador puga condonar-li els crèdits que li ha concedit, i crear-li’n més sense que retorne els anteriors. En principi no passa res: l’Estat ha gastat els diners, invertint en despesa social, en projectes públics, afavorint el conjunt de la societat, dinamitzant l’economia, i faria el mateix amb els nous crèdits. El problema? Les condonacions sumades a la creació de nous diners acumularia excessos de diner en mans del públic.

Què passa en la realitat? El deute públic no és condonat, però tampoc s’hi retorna, i al món s’hi dona un increment constant del deute(2). Un increment que guarda relació amb el continu augment dels diners acumulats per creació sense destrucció, també amb la urgència de crear diner extra perquè els deutors puguen recollir-ne per a pagar interessos (que són uns diners no creats en els crèdits, com comentí en L’interés monetari insostenible).

No s’hi retorna. Els governs no contemplen en els pressupostos anuals cap quantitat per a cancel·lar principal dels crèdits de què són deutors. Solament hi ha les partides per a pagar interessos. Els principals dels crèdits estan sotmesos a processos de refinançament. I tornem a topar amb una diferència entre particulars i Estats. Els primers també poden refinançar ajornant la liquidació del deute, però suposadament mantenen les intencions de cancel·lar en algun moment. Els Estats, però no hi tenen aquesta intenció, el seu refinançament és un procés permanent que, en relació amb els excessos de diners en circulació, té conseqüències pràctiques similars als de la condonació.

I en aquest punt s’obren tres possibilitats. (A) Si eixos excessos de diners estan paralitzats, sense cap ús, són innocus. Una opció inconciliable amb aquella apreciada màxima de «posar a treballar els diners». (B) Si l’excedent intervé en l’economia productiva competint per adquirir béns i serveis, produeix inflació del tipus «excés d’oferta monetària»(3). (C) Si eixos excedents deriven cap al casino financer, aleshores fomenten la gestació de bombolles i esclats. El que ocorre en la realitat és una mescla de les possibilitats (B) i (C). Almenys en Experior el govern no ha de pressupostar cap quantitat per a pagar interessos. El pressupost general espanyol (PGE) dedica actualment, solament a interessos, al voltant de 32.000 milions € anuals, més de 500.000 milions de dòlars en el cas dels Estats Units.

I acabant, un corol·lari que llance com a hipòtesi: els excedents de diners representen una transferència continua de riquesa de la comunitat cap a mans privades. Excedents que el sistema econòmic en què vivim, que afavoreix la desigualtat material, facilita que es concentre, en gran part, en poques i acabalades mans.

(1) La font és aquest enllaç. Allí diu 10,9 trilions de dòlars. El trilió nord-americà correspon al nostre bilió (dotze zeros).

(2) En altres articles ja vaig enllaçar al rellotge del deute mundial.

(3) Simplificant: si D diners compren P productes, el preu de la unitat de producte és el quocient D/P. Si la quantitat de diners D augmenta (mantenint constant els productes P), el quocient D/P augmenta, és a dir, els preus augmenten. Aquest és el tipus d’inflació citat.