Boira XXVII (a)

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

 

I Espanya

Els holandesos varen fer vertaderes destrosses durant el segle XVII tot al llarg de la costa nord-americana oriental, i poc o gens ha quedat de les tribus indígenes que hi vivien entre l’actual Nova York i la frontera amb el Canadà, per no parlar de les vertaderes barbaritats que durant el segle XX varen imprimir al sud d’Àfrica, gairebé fins a les acaballes. País petit, però, déu n’hi do, immens en crueltat, colonialista extremat, i això que a ca seua sempre han gosat de saber què és això de la diversitat, per bé que sembla que per als negres i els indis, era un concepte que no valia. No varen deixar cap traça dels indis delaware, iroquesos, canarsi o hackensack, persones que els superaven en saber i ben estar, però de tecnologia militar limitada, en comparació. La mateixa violència es va exercir en nom de la creu al sud del continent, el segle XVI i següents, però la sistematització de l’extermini, per manca de determinació, o per manca de recursos, qui sap, mai per ganes, que els designis de la religió són il·limitats i Castella aleshores era un vertader imperi, no va arribar a esborrar del tot les petjades dels oriünds –l’orografia també hi va ajudar, clar. Tothom sap què va passar durant el segle XVIII a casa, amb la imposició militar sobre la diversitat peninsular i la cancel·lació dels drets forals federalitzants, contra els catalans, sobretot. Ara sembla ser que els governs autonòmics de torn, després de trenta-cinc anys de Constitució, volen tornar al moment constituent o, si més no, plantejar aïlladament la possibilitat d’un pacte fiscal propi, sense renunciar a l’independentisme. Tres cents anys han bastat per veure que Castella mai acceptarà altra cosa que la uniformitat total i absoluta al bell mig de la península. Som, els catalans, els negres i els indis dels holandesos. Hom pensa que si a Catalunya la deixaren exercir el seu poder català dins del marc de referència de l’Estat, devora un poder castellà, d’altre basc i d’altre gallec, que són els quatre nusos que constitueixen el panorama d’abans de la desfeta militar del XVIII, bastaria per aturar les vel·leïtats de divorci, i tots contents. Però això és somniar truites perquè mai un guany militar s’ha adequat a la baixa i ha acceptat una pèrdua de poder, lògicament. Altres, més sorpresos, apel·len al marc constitucional, que no permet de cap de les maneres cap aventura fora de la unitat nacional, que rau en la sobirania del poble ‘espanyol’ i el garant de la qual és l’exèrcit ‘espanyol’. Així les coses, primer s’hauria d’encetar un nou procés constituent, això vol dir tornar on érem l’any 1977, amb la guerra civil i la dictadura una mica més allunyades de l’imaginari col·lectiu, cosa que permetria veure les coses sense la pressió que qualsevol crisi extremada imposa, i fa que els ciutadans actuen, de vegades, més com éssers sotmesos a una tortura potencial que com veres persones lliures de decidir. Siga com siga, ara mateix l’Estat i el govern de torn tenen un greu problema, perquè les normes internacionals avalen la possibilitat d’emancipació de qualsevol poble que així ho decidisca, i sembla que els catalans han agafat la drecera, aprofitant el moment de crisi, que els és favorable en el sentit que la part no catalana de l’ésser espanyol pot estar més ocupada en altres coses, però que els és desfavorable en el mateix sentit per la poca atenció que a la resta d’Europa els puguen concedir, també ocupats en altres coses. La passa feta, però, pel govern de la Generalitat és immensa i les alegries que això pot causar en el poble per les il·lusions creades incomptables. Altra cosa és que a curt termini les coses es puguen o no materialitzar d’alguna manera. De moment una cosa està bastant clara i és el fet d’haver posat damunt la taula, finalment, el fàstic que el fet català sent per tots els segles de menyspreu a què s’ha vist sotmès pel fet castellà, excloent i anihilador, genocida. La diferència entre els negres i els indis dels holandesos, fet que els castellans mai no han volgut tenir en compte, és que quan, voluntàriament i volgudament, ens vàrem associar a les acaballes del XV, els ‘blancs’ del negoci érem nosaltres, i no ells, cosa que la voràgine de les amèriques els va fer oblidar massa aviat, molt aviat. De fet, l’antipatia mútua ve d’aleshores, i no s’ha resolt encara.