On posem la prioritat?

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

D’acord amb la idea que la riquesa real pertany a l’esfera de l’economia productiva i que el diner (seguint la metàfora de David Hume)(1) solament és el greix que lubrica els mecanismes dels intercanvis i les transaccions, podem afirmar que la prioritat del sistema econòmic hauria de ser l’organització de la producció de béns i serveis, i que la creació de diner-confiança hauria de tindre un paper merament auxiliar. Organització i lubricació són dos aspectes de l’economia imbricats un en l’altre, però obtindrem resultats diferents en funció d’on posem la prioritat.

La primera perspectiva la busquem en Experior, l’illa experimental on estudiem la naturalesa del diner controlant les condicions. Un indret desert d’entitats d’inversió, mercat del diner i casino financer, ja que els diners (bancors) són creats per la banca pública en crèdits sense interés. Hui l’experiment mental consisteix en convertir la priorització en separació temporal: primer l’organització, després la lubricació. I així, els illencs, comencen pensant en arranjar l’estructura productiva i distributiva, potser una priorització que afavoreix incloure en l’organigrama tothom que desitja contribuir i ser retribuït. Eixa organització, quan estiga en marxa, serà la riquesa. El diner, solament el facilitador dels intercanvis.

Amb tot preparat, la banca d’Experior comença a subministrar el lubricant en forma de crèdits. Les empreses privades arranquen a funcionar amb els diners que la banca els avança. També el govern de l’illa rep els primers crèdits per a fer marxar els sectors que ell gestiona. Recordem que els diners tenen solament la forma d’anotacions en els comptes dels illencs en la banca pública, que du la comptabilitat de totes les transaccions, comunicades per mitjans electrònics.

Els diners comencen a escampar-se per la societat i quan retornen al forner, al fabricant, o a la companya de teatre..., que han venut llurs productes, o al govern, que els recull mitjançant taxes i impostos, començaran a retornar-se els crèdits. El lubricant, però continua bombejant-se amb nous crèdits, de forma que l’oferta monetària s’ajuste a l’activitat econòmica (la que rep l’atenció prioritària) en un procés continu de creació-eliminació. Un ajust no exempt de dificultats, ja que malgrat la necessària vigilància de la banca sobre la viabilitat dels projectes a què concedeix crèdits, n’hi haurà possiblement de fallits i amb dificultats per a retornar. Empreses i particulars poden acumular beneficis i ingressos, molts illencs estalvien pensant en el futur, i en bastants comptes s’emmagatzemen part dels diners creats. Possiblement també hi haurà actuacions de la banca contra les garanties creditícies d’alguns deutors morosos, menys freqüents i severes, segurament, donat que a l’illa no s’apliquen interessos.

La segona perspectiva la tenim en el món que habitem. Els diners tenen les mateixes propietats que els bancors d’Experior, i els bancs centrals tenen algunes característiques similars a la banca de l’illa (entitats públiques independents dels governs). La diferència? Els clients dels bancs centrals no són empreses, públic i govern, com en Experior, són els bancs comercials del sistema, dels quals són clients, empreses, públic i govern. Una altra discrepància? Contràriament a la idea que encapçala l’article, al món real el diner no es considera instrument auxiliar. Abanderat del sistema, llur possessió i reproducció és el premi dels guanyadors que competeixen en l’hegemònica economia financera.

La diferència entre la banca d’Experior i els bancs centrals rau en llur història. A la nostra illa no han conegut la banca privada, i la pública nasqué d’una decisió presa en referèndum. Al món real primer nasqueren els bancs privats, i aquests inventaren el banc central com a prestador d’última instància, per a protegir-se de les excessives retirades de dipòsits dels clients. Posteriorment, durant el segle XX, els bancs centrals han assolit eixe caràcter singular i ambigu: (a) entitats públiques, però farcides de dirigents connectats amb la banca privada, (b) organismes independents del govern, però amb força elements de contacte.

Resultat d’aquesta singularitat, els bancs comercials ampren diner del banc central a un interés molt baix i li presten al govern a interessos més alts(2) (comprant-li emissions de deute sobirà al Tresor del país). Una conducta amb què bancs centrals i governs protegeixen preferentment els interessos dels bancs privats del sistema. Potser el germen que converteix el diner en l’objecte de comerç més rellevant, que estimula la primacia de l’economia financera enfront de la productiva, la prioritat de buscar i mantindre el rendiment del diner enfront de millorar la producció i distribució de béns de forma més solidària i sostenible.

S’anomena “finançament monetari” al préstec directe del banc central al govern (també podria predicar-se del préstec directe a particulars). L’economia oficial el considera dolentíssim i exigeix que els països s’endeuten amb el sistema financer privat, en el mercat del diner. El resum de la situació en 2012 l’he trobat en un bloc de debat lligat al Fons Monetari Internacional (FMI): més de 2/3 dels 152 països membres de l’FMI tenen prohibit el finançament monetari o el permeten a molt curt termini, i amb quantitats moderades. El BCE està entre els més restrictius, i ho té prohibit per l’article 123 del Tractat de funcionament de la Unió Europea(3).

Quan el BCE compra deute sobirà dels països de la UE no està prestant-li diners als governs, com fa la banca d’Experior. Està comprat bons en el mercat secundari (bons ja emesos anteriorment, i en possessió de bancs i entitats d’inversió) per tal de posar diners en circulació i influir en una baixada dels tipus d’interés. Una operació anomenada “de mercat obert” a la que pararem atenció en algun moment.

I ara tenim l’anomenat fons europeu de recuperació, New Generation, i és la Comissió Europea (CE, el govern de la UE) qui ampra de la banca privada, mentre aquesta és la que ampra del BCE. L’única novetat és que l’emissor dels bons és, per primera vegada, el govern europeu, no el Tresor de cada país membre. La banca privada continua obtenint diner més barat del BCE que el que ell presta a la CE.

(1) En una cita de l’assaig “Del diner”(1750) que vaig incloure en l’article La massa monetària.
(2) Per exemple, en 2011 els bancs obtenien rendiments del 7% dels préstecs a Itàlia (6,5% a Espanya), amprant diners a l’1,25% del BCE, com ens recorda Vicenç Navarro en aquest article.
(3) Títol VIII. Capítol 1.