Temps mort

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Hui he de mostrar-los les mans dibuixant una T de temps mort per tal d’esmenar l’article Refinançament perpetu, i esclarir alguns detalls. Cometí una errada quan vaig escriure: «Els governs no contemplen en els pressupostos anuals cap quantitat per a cancel·lar principal dels crèdits de què són deutors. Solament hi ha les partides per a pagar interessos». No és cert, deguí haver-me'n adonat, i investigar un poc més en les fonts originals, per exemple els Pressupostos Generals de l’Estat-2021, en lloc d’haver-me limitat a llegir resums i anàlisis filtrades.

Hi ha dos criteris bàsics en els PGE per a classificar tant ingressos com despeses. Un d’ells els etiqueta segons quin ministeri, servei, organisme, entitat, o programa està implicat, i un altre (els capítols) segons llur naturalesa econòmica (v.gr. impostos directes, indirectes, preus públics, etc., en ingressos, o despeses de personal, despesa corrent, fons de contingència, etc., en despeses). El programa de despeses (06) és Deute públic i afecta dos capítols, el 3 (Despeses financeres) i el 9 (Passius financers). El programa acumula (arrodoniré les quantitats) 126.000 milions €, uns 31.500 € en el capítol 3, que correspon al pagament d’interessos, i 94.500 milions € d’amortització, en el capítol 9. També podem trobar els llistats detallats dels títols i préstecs que s’amortitzaran, o sobre els que es pagaran interessos.

En ambdós casos es tracta d’amprar diners, però cal recordar la diferència entre emissió de títols de deute i sol·licitud de préstec. Sols els governs i les empreses poden emetre deute (sobirà i corporatiu, respectivament). En el cas del sobirà, cada emissió l’adjudica el Tresor per subhasta(1) i, posteriorment, els títols es compren i venen en el mercat secundari, dispersant-se, potser, entre multitud de compradors. De vegades, en passatges on no calia major precisió, he usat bons com a sinònim de títols de renda fixa. Precisem. Els bons (terminis de 3 o 5 anys) i les obligacions (a 10, 15, 30, o 50 anys), paguen interessos anualment, i s'amortitiza el principal el darrer any. Les lletres del Tresor són a curt termini (3, 6, 9, o 12 mesos) i els interessos es descompten al comprador en el moment de la compra (v.gr. compra lletres a 6 mesos, de valor nominal 1.000 €, per 995 €, i al termini rep 1000 €). Els préstecs poden contractar-los també particulars, a més de governs i empreses. Les condicions de pagament d’interessos i principal es negocien entre el prestatari i el banc creditor.

El dèficit pressupostari (notable en els PGE-2021 per les dificultats de la pandèmia) el trobem en una pàgina titulada “Total ingresos consolidados para 2021”. Les despeses són molt majors que els ingressos, i per a quadrar els 324.000 milions € d’ingressos amb els 550.000 milions € de despesa s’hi suma una necessitat d’endeutament de 226.000 milions €. Un endeutament que el Tresor Públic, depenent del Ministerio de Asuntos Económicos, resol al llarg de l’any, fonamentalment amb l’emissió de títols de deute, però també sol·licitant préstecs.

Cada any s’amortitza deute públic, i la previsibilitat que així siga assenyala com és d’inexcusable l’errada que cometí. Ocorre que el mecanisme de refinançament és diferent si es tracta de préstecs o d’emissió de deute. En el cas dels préstecs, usualment es contracta un altre crèdit que cancel·la l’anterior i facilita el pagament allargant el termini i disminuint la quota, malgrat que s’incremente un poc l’interés. Condicions renegociades bilateralment entre prestatari i prestador. Els títols de deute però, els posa en circulació el Tresor Públic per mitjà de subhastes, s’escampen entre multitud de posseïdors, i les dates d’amortització no es renegocien. I així, el mecanisme principal de refinançament del deute públic consisteix a emetre més quantitat en nous títols de deute que la quantitat que s’amortitza dels antics. Eixa és la clau de volta del tema i que justifica el títol de l’article Refinançament perpetu.

La idea d’amortització ens suggereix la imatge d’un deute en procés de reducció, mentre que el deute públic, malgrat l’amortització anual, augmenta, i una de les causes és el refinançament. En altres ocasions els he enllaçat al rellotge del deute mundial, una web nord-americana (en dòlars), hui els enllace amb el rellotge del deute públic espanyol, enllestit pel professor Diego Varela. A 14/08/2021 és (aproximadament) 30.200 € per cada espanyol, 1,442 bilions € en total, augmentant a un ritme coherent amb l’ordre de magnitud de la necessitat d’endeutament citada a dalt. Un deute que genera, actualment, els 31.500 milions € d’interessos.

Un altre aclariment. En un pressupost públic equilibrat, que preveu cobrir les despeses amb ingressos provinents d’impostos, taxes, cotitzacions i preus públics, el govern també ha d’endeutar-se per a funcionar, perquè ha d’espargir els diners que permeten als contribuents recollir diners i pagar impostos. És a dir, la despesa del govern, amb diners avançats pel sistema bancari, precedeix la recaptació d’impostos per a cancel·lar els crèdits. Si els crèdits són creadors(2) de diner-confiança, aquest és un mecanisme propi de llur mineria virtual fonamentada en un permanent cicle crèdit-cancel·lació. Un mecanisme que cal no confondre amb el de refinançament perpetu, descrit abans com un procés pel qual el nou deute supera constantment el deute amortitzat.

Per tal de reduir deute públic caldria, cada any, amortitzar-ne més d’antic que de nou se’n contracta. Quelcom que requereix enganxar anys de superàvit i dedicar una part suficient d’aquest a l’amortització. Malauradament, allò en què el sistema és prolífic, és en encadenar les crisis, que requereixen dèficit i increment del deute per a pal·liar els danys que causen. I durant els escassos superàvits la reducció del deute no sembla una prioritat.

I de nou topem amb el creixement, eixe bàlsam a què, obstinadament, l’economia oficial ho confia tot. També s’usa per a relativitzar el deute expressant-lo, sovint, com un percentatge del PIB. D’eixa manera, si el PIB creix, l’indicador percentual minva malgrat que no s’haguera reduït deute en termes absoluts, i es transmet un missatge incert. Tal indicador tindria algun sentit en un món allunyat dels límits de creixement, o en un altre il·limitat. Però ja sabem que eixe no és el cas.

(1) Vegeu la nota (1) de La industria del diner. Titulització.

(2) Ho són si l’entitat prestatària és un banc comercial del sistema bancari de banc central.