Boira XXVII (b)

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

 

II Espanya

 

Vivim en un Estat on gairebé mig milió de famílies viuen gràcies a les pensions dels avis. On dos milions de joves entre 15 i 30 anys són NINI, gairebé un 30% de la població d’aquesta franja d’edat, el percentatge amb diferència més alt de tot Europa. Un país on gairebé cinc milions de persones, en 25% de la població activa, està a l’atur. Les inversions i els programes d’inflexió d’aquesta situació poden trigar anys a arribar a resultar efectius. El control dels ingressos i de les despeses sembla ser el camí més curt per arribar-hi. Hi ha espais del territori on l’aportació resulta deficitària i en temps de fam ser solidari resulta complicat, però hom, federalitzant la responsabilitat, el pacte fiscal, hi podria acceptar un nou pacte, si l’Estatut de 2010 (iniciat el 2005, rebutjat pel Constitucional, després d’haver-se aprovat pel Parlament català, en referèndum pel poble de Catalunya, i a les Corts espanyoles, per tots els partits polítics tret del PP, efecte dels anuncis federalistes de Zapatero de 2004) s’hagués acceptat. Perquè pensar que els acords perquè es generalitzaren els consensos gairebé idèntics per a totes les autonomies en aquell Pacte de Donosti del 26 de maig de 1976, molt abans del 6 de desembre de 1978, en què al congrés se signa la Constitució, per part també del Consell, Assemblea de Catalunya i Coordinació Democràtica, després de gairebé quaranta anys de dictadura i guerra civil, no es poden modificar, és pensar que el temps no passa i les coses no canvien. L’onze de setembre de 1977 varen eixir al carrer més d’un milió de persones i ara també, 35 anys després. És evident que el pacte aquell no ha resolt la qüestió de fons. Òbviament ara la legitimitat permet altres pactes, malgrat tots els extrems, i sí, sabent que ni Espanya és unànime ni Catalunya uniforme, però la visió dominant centralista espanyola continua veient Andalusia com la Castella de Felip II i el País Valencià com una excrescència del Madrid de Felip VI. I no cal que siga una legitimitat gens extremista. És la voluntat d’un poble jove que mira cap endavant i que poc o gens li diuen els noms dels borbons. I els pactes en llibertat, després de trenta-cinc anys en suspens per un pacte d’urgència, duren més i són més justos i equilibrats. Hom decideix què es vol fer, i aqueix hom d’ara no té res a veure amb aquell. En deu anys Catalunya ha passat de vendre a l’estranger el 53% del seu PIB (abans 43%) i a l’interior el 47% (abans el 57%). Els empresaris estan a l’aguait. A Europa hi ha exemples i els joves saben que és un projecte il·lusionant, allunyat de romanticismes i passats gloriosos. Així les coses la construcció d’un projecte és factible ateses les condicions econòmiques i els nous actors polítics, que no volen saber res d’altres oportunitats i fracassos, frustrats i cansats de les vegades que Espanya ha impedit ser catalans als catalans. L’independentisme resulta una opció gens dramàtica, gairebé local, transversal, on fins i tot votants del PP s’apuntarien. És una qüestió de veritat social assumida per la gran majoria que el cost de romandre en Espanya és més car. Són massa ja les topades i ara els 17.000 milions d’euros de dèficit fiscal són la gota que vessa el vas, i el rescat anunciat, la pobresa galopant, la construcció d’un nosaltres ferm arrelat entre tots aquells que hi viuen a Catalunya, contínuament qüestionat des de fora, des de la caverna espanyolista, que no fa més que cohesionar encara més els dedins, la davallada del component emocional front a un altre de més pragmàtic al qual ja no pots atansar-te amb raonaments fantasmagòrics d’unitat en la manxa universal, i la constatació no solament que no ens volen sinó que mai hem estat imprescindibles per a Madrid, fa que hom pense que ha arribat el moment d’aixecar l’àncora i deixar anar la rèmora que és Espanya.