Impostos

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Voldria destacar la importància de disposar d’un laboratori, com és la nostra illa Experior, en l’estudi de la naturalesa del diner-confiança, el que funciona en els nostres temps. En el món real hi ha força elements que pertorben la comprensió. Entre ells, el funcionament d’una mescla de creditors creadors de diner i creditors de diner existent. També el fet que el banc que controla i vigila la mineria virtual de diner confiança, el banc central del CIM, no té com a clients els usuaris del diner (el govern, les empreses i el públic) sinó els bancs comercials intermediaris de l’ALTIPLÀ.

Visitem doncs Experior, on funciona una banca pública que gaudeix de la unicitat del banc central. Entitats privades i particulars han de retornar els crèdits que reben de la banca, perquè d’altra forma estarien aprofitant-se de la societat, rebent riquesa sense aportar-ne (vegeu Refinançament perpetu). Tanmateix, si el govern de l’illa compleix la condició de beneficiar el conjunt de la comunitat amb la seua despesa, no necessàriament ha de retornar-los. La banca pot mantindre-li el seu compte titulat «govern» en creixent descobert i continuar proveint-li diners, malgrat que no cancel·le deute.

Aleshores, per què hauria de recaptar impostos el govern de l’illa? Pot semblar que l’objectiu és recollir diners per a pagar la despesa del govern i tornar els crèdits, i en El diner confiança en una societat complexa, així ho vaig defendre. Eixe és el funcionament més net i correcte del diner confiança, la creació-eliminació. Però en Experior, els impostos han esdevingut, principalment un mecanisme necessari, en mans del govern, per ajustar l’oferta monetària a les necessitats de l’economia productiva que, recordem, és la prioritària en l’illa, un ajust no exempt de dificultat, com deia en On posem la prioritat?. El propòsit dels impostos és retirar diner per tal de controlar la inflació per excés de diners (creats i no eliminats) que circulen.

Els diners estalviats i immobilitzats no són inflacionaris, ho són quan competeixen pels béns i serveis. I així, a efectes pràctics antiinflacionaris, és indiferent si el govern (a) usa els impostos per a cancel·lar deute del compte «govern» (diners que la banca li avança perquè puga funcionar), o (b) els immobilitza en un compte denominat «impostos» per a no tocar-los mai. En el segon cas el descobert del compte «govern» s’incrementaria constantment, sense que això representés cap problema per la mineria virtual de diner. També pot usar els dos comptes, en el que seria una opció (c): pagar despeses amb el compte «impostos» i augmentar el descobert del compte «govern» solament quan «impostos» està a zero.

La regulació de l’oferta monetària per tal de vigilar la inflació mitjançant els impostos, retirant més o menys diners de la circulació, és un dels instruments del que s’anomena política fiscal (de què ja parlarem en Divagant sobre la inflació). El focus d’atenció d’aquest botó és la retirada de diners del sistema, i quan es prem, les qüestions rellevants són: quina quantitat retirar, i com repartir-la entre els illencs.

En el món real els impostos també poden tindre aquesta funció reguladora de l’oferta monetària, un dels botons de la política fiscal (l’altre botó és el de la despesa governamental). Ara bé, mentre els préstecs de la banca d’Experior solament consten de principal, els crèdits (títols de deute i préstecs) del sistema bancari-inversor real afegeixen els interessos, un peatge absent en l’illa. El peatge que el sistema bancari-inversor privat cobra als governs es justifica argumentant que el préstec directe del banc central als governs (sense interés), anomenat finançament monetari(1), és inflacionari. Un argument trampós, perquè la propietat inflacionària, o no, dels diners-confiança, no depén de quina és l’entitat creadora, solament de la quantitat de diners que estan competint pels béns i serveis produïts. De la mateixa forma, si l’or fera de diner, llur capacitat inflacionària en un país determinat dependria de la quantitat d’or en circulació en relació amb els béns ofertats, i no de llur procedència: mineria (ni de quina mina en particular), botins de guerra, o comerç.

En el cas de crèdits del sistema bancari de banc central, creadors de diners, l’anotació dels diners prestats en el compte que el prestatari té en el banc creditor, és la creació dels diners. És el mecanisme amb què els bancs privats creen diners en els préstecs als governs dels països de la UE o al mateix govern de la UE (la Comissió Europea). El mateix que l’usat pel BCE prestant-ne als bancs privats. I seria el mateix que el que usaria el BCE prestant directament als governs. Per què hauria d’haver més conseqüències inflacionàries en el darrer cas? S’assumeix que els governs de les auto-qualificades democràcies en què vivim, i donada la seua estreta relació amb el banc central, abusarien del finançament monetari escometent projectes populars i escampant diners per la societat, per atraure el vot, especialment quan s’aproparen els períodes electorals.

I així, se suposa que endeutant-se amb els bancs privats, i pagant-los interessos, els governs seran més curosos i eficients en la seua despesa. D’aquesta manera es justifica que Espanya paga en interessos al sistema bancari-inversor privat 31.675 milions €(2), en els PGE 2021 (el 6,9% del total de la despesa pública). Uns diners que permetrien duplicar les actuacions governamentals de caràcter econòmic, que sumen 32.189 milions €(3) (agricultura, pesca i alimentació, indústria i energia, comerç, turisme i PIME, subvencions al transport, infraestructures, investigació, desenvolupament i innovació, altres actuacions). I quelcom de semblant passa un any rere d’altre. Quelcom innecessari d’acord amb la naturalesa del diner confiança.

(1) Vegeu On posem la prioritat?

(2) En Temps mort vaig arrodonir a 31.500 milions €.

(3) La font dels 32.189 milions € és la suma que ha preparat (quadre 7, epígraf 4) l’informe de Funcas (el centre d’anàlisi de la Confederación Española de Cajas de Ahorros), Los presupuestos del Estado 2021: una valoración..