L’argument Zimbabwe

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Acabava la peça anterior «Impostos» avaluant en què podrien haver-se invertit 31.675 milions € pressupostats per a pagar interessos en els PGE-2021, en el cas que l’Estat pogués finançar-se directament del banc central (sense interessos), una pràctica que rep el nom de finançament monetari, criticat, deia, per l’abús que poden fer-ne els governs incrementant desacuradament l’oferta monetària i produint inflació.

A la UE, el finançament monetari està prohibit per l’article 123 del Tractat de funcionament de la Unió Europea. Tanmateix, en els Estats Units, el Japó, o el Regne Unit, en temps de recessió, i sota certes condicions, els bancs centrals financen directament els governs, quelcom rutinari en Experior, la nostra illa experimental. També s’hi permet el finançament monetari en quasi els 1/3 dels 152 països membres de l’FMI(1).

Sovint, en l’argumentació contra el finançament monetari es fa ús d’un dels casos més dolents i recents: l’episodi d’hiperinflació més gros del segle XXI, ocorregut en Zimbabwe. Es parla d’hiperinflació a partir d’una inflació del 50% mensual, xifra que se superà en mars-2007. Entre octubre-2007 i juny-2008 la inflació mensual es mantingué en els tres dígits, botant a 2600% en juliol. En novembre-2008 assolí la increïble xifra de 80.000.000.000.000%(2), amb el govern imprimint bitllets cada vegada de major valor nominal.

L’actual mineria virtual de diner-confiança pot fer pensar a algun governant que mai no serà insolvent si el banc central, al seu servei, sempre li pot proporcionar diners. Ja estudiarem eixa possibilitat en «Impostos» usant el nostre Experior laboratori, i vérem que és possible, en una illa, però on la prioritat és l’economia productiva, la riquesa real i el diner és el lubricant. El que du conseqüències inflacionàries és substituir la riquesa real amb diners. El finançament monetari per si sol no explica la inflació, ha de donar-se també una manca d’activitat econòmica produint i intercanviant béns i serveis, que se supleix «imprimint diners». Aquest esquema dut a l’extrem provoca hiperinflació, i és el que ocorregué en Zimbabwe.

Des de l’any 2000 havia començat un deteriorament de l’economia originat per decisions polítiques. Entre 2000 i 2008, la renda per càpita passà de 518 a 54 €/any, quasi la desena part, no hi havia transport públic, ni quasi gasolina, l’atur o la subocupació, que s’estimava del 80% en 2005 arriba al 95% en 2009, i no hi havia quasi res per a comprar(3).

Com tantes vegades: la guerra i la corrupció. La Segona Guerra del Congo, entre 1998 i 2003 tingué combatents de 9 nacions entre els que estava Zimbabwe. Sembla que la guerra influí en la deriva econòmica, ja que sota la presidència de Robert Mugabe s’abusà del finançament monetari per a intervindre en ella. Paral·lelament, s’hi sumà la corrupció del règim beneficiant la colla de trepes addictes, interessats en enriquir-se (en diners) aprofitant els privilegies de llur posició per a especular (vegeu El País 29/06/2008), i sense importar-los l’economia productiva del país.

Vaig exposar la clau de volta de la qüestió en «On posem la prioritat?» (primer paràgraf). El diner solament lubrica el sistema econòmic, facilitant els intercanvis. La primacia ha de tindre-la l’organització, la posada en marxa de la producció i distribució dels béns i serveis, la vertadera riquesa. L’oferta monetària ha d’ajustar-se a la quantitat de béns i serveis a la venda. A Zimbabwe succeí un quimèric intent de substituir amb diners una riquesa real que anava afeblint-se fins a nivells ínfims.

Hui prohibit, històricament el finançament monetari no ha estat alié a Europa. Truth Out (La veritat a la llum), periodisme independent als Estats Units. En un article d’Ellen Brown(4), de 2011, podem llegir: Els creixents deutes dels països de la zona euro s’atribueixen als seus grans estats de benestar, però aquests sistemes socials es van crear abans de la dècada de 1970, quan els governs europeus tenien molt poc deute nacional. Els seus deutes nacionals es van disparar, no perquè gastessin en serveis socials, sinó perquè van canviar de banquers. Abans de la dècada de 1970, els governs europeus demanaven préstecs als seus propis bancs centrals (...) lliures d'interessos, ja que els bancs eren de la seua propietat i obtenien els beneficis en forma de dividends. Després de la creació de la Unió Monetària Europea, els països membres van haver d’amprar dels bancs privats amb interessos, sovint considerables.

En el mateix article s’estimava que la suma d’interessos pagats per França des de la dècada dels setanta era de l’ordre de magnitud del deute estatal francés (en 2011). Això significa, diu Ellen Brown: «que si el govern francés hagués estat amprant del seu banc central tot eixe temps, podria haver estat lliure de deute hui en dia».

Més recentment, he tingut coneixement d’un projecte anomenat Banc Ciutadà Europeu, una plataforma civil de debat sobre el paper del BCE, que tracta d’implicar i donar veu a la ciutadania. És, ja ho poden endevinar, un projecte minoritari i desconegut, no publicitat pel poder polític, ni pels mitjans de comunicació. El projecte està duent-se a terme en cinc països de la UE. A Espanya s’ha debatut entre abril i juny de 2021, i ja estan publicats els debats i els resultats. Pel que ens interessa en aquest article, podem veure (en l’informe complet) que el tema 3 ha estat (pag. 27 i 30) «Finançament directe del BCE als estats», una opció que els participants en el projecte proposen «seguint l’exemple d’altres bancs centrals com la Reserva Federal dels Estats Units o el banc del Japó...».

 

(1) El financiamiento del gobierno con dinero del banco central. Darrer epígraf (Prácticas internacionales)

(2) Font Hiperinflación en Zimbabwe. Marcos Guerrero (Escuela de Administración, Finanzas e Instituto Tecnológico de Colombia). Tabla 1

(3) Fonts. El País (29/06/2008) i Countries of the World (Informe de 2010 per a Zimbabwe)

(4) Fundadora i presidenta de Public Banking Institute, una organització que té com a objectius «inspirar, habilitar i donar suport a iniciatives de banca pública, retornant el control del diner i el crèdit als estats i les comunitats».