La masturbació

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La masturbació s'explica com una estimulació dels mateixos genitals per aconseguir un plaer sexual, fins i tot per arribar a l'orgasme. Entre diversos orígens etimològics, em quede amb manu turbare (sacsar amb la mà —en llatí—); encara que també seria possible que volgués dir que «amb la mà es pot quedar hom torbat». Hi existeixen diverses referències de qui va ser l'inventor de la masturbació (o, palla, vulgarment dita). En ressalte unes quantes que em semblen singulars i atractives:

- Diu la mitologia sumèria que el déu Enki va crear els rius Tigris i Eufrates després de masturbar-se i ejacular, a dojo, sobre les lleres buides d'ambdós rius. En fi, no és que siga primmirat o escrupolós, però beure o banyar-me en eixos rius em faria una mica de fàstic.

- Segons la Bíblia, al llibre del Gènesi, conta que Onan, fill de Judà, va haver de casar-se amb la dona (Tamar) del seu germà major; atés que havia restat vídua per la mort del seu marit. Segons la llei jueva, el germà havia d'esposar-se amb la seua cunyada. Tanmateix, segons eixa mateixa llei, el primer fill que tingueren seria considerat fill del germà finat. Aleshores, Onan, que no estava d'acord amb aquesta llei estrafolària, quan jeia amb Tamar, i quan estava a punt d'esgarriar-se per la fava, s'aturava, se n'eixia i vessava sobre terra, perquè Tamar no es quedara prenyada. D'ací ve la paraula onanisme, sinònim de masturbació; tanmateix, els experts en qüestions sexuals adverteixen que, en tot cas, aquesta pràctica estaria inclosa dins d'allò que s'entén com coitus interruptus i no masturbació. És a dir, estem utilitzant malament el mot «onanisme» com a sinònim de masturbació.

- D'altra banda, segons la mitologia grega, Pan, que era el déu dels pastors i ramats, estava penjat de la nimfa Eco, però no aconseguia seduir-la per molt que ho intentava. Són pare, el déu Hermes, li feu llàstima que el seu fill no pogués desfogar-se amb la seua amada, i li va ensenyar a masturbar-se perquè poguera alleujar el dolor d'ous que el pobre patia; amb la qual cosa, el deu Pan es tranquil·litzà i, a més, va transmetre eixa saviesa a tots els pastors del món, perquè d'aquesta manera deixaren en pau a les pobres ovelles i cabres dels seus ramats.

- Diògenes de Sinope, li agradava moltíssim sacsar-se-la davant del públic. Quan tenia una mica d'atenció per part dels vianants, es posava a la feina. Com vivia en la misèria més mísera, aquestes actuacions li proporcionaven unes poques monedes per sobreviure al seu tonell. Està catalogat com el primer exhibicionista de la història. També es fa ús de «fer un Diògenes», com a sinònim.

- A Egipte, hi resta escrit que el déu Atum va crear l'univers amb una ejaculació darrere d'una masturbació celestial. Imagineu-vos com seria la «lletà», el toll de semen que va abocar, perquè omplirà tot el no-res que fins llavors era el que existia..., si és que pot existir el no-res.

- Segons Antonio Varone, reputat arqueòleg italià, al seu llibre Eròtica Pompeiana, afirma que els romans tenien per costum masturbar-se amb la mà esquerra. No explica massa bé el perquè d'aquest costum; cap la possibilitat que com és la mà menys hàbil i ensinistrada per qualsevol llavor artesana, el subjecte la perceba com aliena i, plegat a la seua poca traça, l'orgasme s'allargue i passe per alts i baixos que exciten, encara més, a l'individu. Vull suposar, que els esquerrans ho farien amb la mà dreta, en cas contrari aquesta explicació no tindria cap valor científic. Quant a les tertúlies, es reunien els amics per a parlar sobre l'humà i el diví; es feien grups opositors en funció de si eren d'esquerres o de dretes, però no políticament, que en aquell temps eixos termes no existien, sinó segons amb quina de les dues mans se la pelaven.

- Però de totes les referències sobre l'escabrós, però interessant, tema de la masturbació, el que més m'ha enganxat és aquell que, en part, defén el filòsof valencià Xavier Castell, emmarcat en el corrent filosòfic altern (ara sí, ara no) «aquest corrent, diguem-ne metafísic, basa tot el seu pensament en la dubitació constant sobre els principis que mai aconsegueixen arribar els primers». Si ens remuntem a l'inici de la creació: Temps era temps, quan Déu va trobar una setmaneta de descans en les seues tasques de pensar indefinidament sobre què collons podria fer per matar l'avorriment que patia. Assegut a l'excusat de dipositar les idees, va rebre un llamp al bell mig del seu cervell, que li va dir, entre músiques celestials, «per què no crees un univers amb tots els seus detallets?, això et distraurà un munt!» I ho va fer. El primer dia va fer els cels i la terra (però una mica així a la figa "mandanga", sense entrar en particularitats). El segon dia es va dedicar a fer el cel, però ja concretant, posant-li, per exemple, colorets, sobretot el blau, que li agradava molt. El tercer dia (eixe dia sí que treballà força) ja va fer la terra seca, és a dir, els continents (que pesaven un ou), les illes, illots, muntanyes, etcètera. També va omplir d'aigua gairebé tota la terra, a això els nomenà els mars. I per últim, per donar-li un toc ecològic va crear la vida vegetal, amb albergínies incloses (en acabar eixe dia tan feixuc, es va fer un cigarret i una absenta). El quart dia es va adonar que tot el que havia creat estava prou fosc, i que, al remat, per allà només es podria viure a palpentes. Així que va crear les estreles, i com a figura estel·lar, el sol, que, fet i fet, anava a donar llum a eixe bocí de creació que havia anomenat Terra. El cinquè dia va generar els animalets. Aquell dia fou una bogeria de dia. Déu tenia un dia molt creatiu; les idees li sortien per les orelles; era un caos perquè totes elles (les idees) volien eixir al mateix temps. Ara faig un cavall, ara faig un voltor, ara una balena, ara una sargantana, ara una mosca (aquesta se la podia haver quedat a sa casa), ara un ratolí, ara una sardina, ara un rossinyol, ara..., ara..., ací se li van ajuntar tres o quatre idees alhora i va eixir l'ornitorrinc!, i etcètera, etcètera, etcètera. I al sisè dia va crear la seua obra mestra, l'home! En realitat, encara que açò ho solen emmudir les religions, junt amb l'home, al qual va posar de nom Adam, va fer, també a la dona, a la qual anomenà Lilit. I ací comença una història petita i curta, però, per a mi, molt significant. Lilit està conceptuada com la primera feminista del món, de la història, de la creació. Quan Déu els creà i els ajuntà, els digué: «sigueu fructífers i multipliqueu-vos». Doncs bé, la parella pensà: «hòstia, açò és xauxa!», i es posaren a la feina. Però sortí un problemeta. La Lilit no volgué fer-ho amb l'Adam damunt. Pensa que això d'estar ella baix i ell a sobre d'ella era una postura de submissió davant el mascle, i això ella no podia suportar-ho. L'Adam, que ja nasqué amb les hormones masclistes que Déu li havia donat, no volgué baixar del burro (mai millor dit, i mai una frase feta, en aquesta ocasió, pot ser més ofensiva per a la dona; ho lamente, ja que no és la meua intenció). Déu li donà la raó a l'Adam, i la Lilit, amb dos ovaris, agafà les seues pertinences, envià a fer la mà a l'Adam, i abandonà la llar que acabaven de construir-se i se n'anà a rodar món, a fer la seua vida, i deixà amb un pam de nassos l'Adam i Déu (d'ací ve l'«adeu» per a acomiadar-se). I ací, en aquest punt, és quan aquesta història es connecta amb la molla de l'os d'aquest article: La masturbació i la conjectura que defensa el nostre paisà, el filòsof Xavier Castell. Passat el mal tràngol quan la dona se n'anà de casa, Adam s'hi trobà sol, veient com els animalets, al seu voltant, no feien més que follar i follar sense aturar-se ni per menjar. Adam notà els seus genitals ardents com el cul del dimoni; i amb les mans començà a fregar-se, a gratar-se el penis per veure com podia calmar eixe desassossec que estava patint. I ací, exactament en aquest moment, l'Adam inventà la masturbació. Els seus refregats el portaven a l'èxtasi, a l'orgasme explosiu dels humans. Llavors, l'Adam, no visqué més que per a masturbar-se. Li donà el mateix, huit que huitanta, ell a la seua. I tal com diu el nostre filòsof, Déu veié que si no li donava una altra dona, una altra femella de la seua espècie, l'Adam es podia matar a palles o quedar-se cec. Així és que Déu, a correcuita, li presentà a Eva, una dona amb poca autoestima i ensinistrada per fer el que diga el mascle. D'aquesta manera, Déu aconseguí que l'home deixara de fer el mico i bastira una família com Déu mana. D'aquesta petita, però decisiva i transcendental baralla prové el tarannà de la nostra societat; «de aquellos polvos estos lodos», que diuen en castellà. La Lilit, afortunadament per ella, encara va per ací, vivint de puta mare i ignorant els mascles masclistes.

Per acabar, vull advertir-vos que totes aquestes històries provenen, la majoria d'elles, de mitologies, d'històries probablement falses, de pensaments d'ociosos de cap, d'invencions, però cal ressaltar que sempre, sempre, s'han referit a la masturbació masculina, la femenina és com si no existís o no tingués importància. Què raó tenen les dones quan bramen contra els descervellats de la majoria de mascles! Ja és hora que les fembres agafen les regnes de totes les opcions possibles d'intervindre en aquest món; altrament, anem directes al pou!! Com hauria sigut la història si Déu, en compte de fer primer l'home, haguera fet la dona?