Els gèneres cinematogràfics. La comèdia

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El concepte de gènere està absolutament lligat al naixement del sonor i del cinema com a indústria que interessa econòmicament i ideològica pel seu poder de manipulació com a eina d'intercanvi i de mirall social on buidar les frustracions quotidianes. No oblidem que aquest concepte neix als Estats Units, on les condicions de possibilitat ho permetien, per dues raons fonamentalment: les característiques sociopolítiques del públic, heterogeni, de baixa formació cultural (que cerca un model fàcil de digerir, substitut de la realitat, a la manera de la novel·la decimonònica burgesa, el model anomenat narratiu - transparent que acabarà imposant-se i que finalment arribarà a Europa, triomfador, després de la Primera Guerra Mundial); i una raó que podem considerar tecnològica i econòmica, i és que es tracta de fer el fet iterable, repetible, per poder-lo controlar (a la manera dels positivistes del XIX, i crear models fàcilment reconstruïbles, barats, que s'autoalimenten a l’ensems que proveeixen de ficció a gent necessitada de somnis). Hi ha qui els considera coherents i amb una força interna capaç d'una especialització al llarg d'algunes dècades, depenent de les preferències industrials i del públic en general. Aquesta continuïtat i coherència solament funciona des de Hollywood, no pas des d'Europa, on el cinema, malgrat la contaminació a què ha estat sotmès per part de la indústria americana ha conservat una mirada més crítica que no ha pogut ni volgut ésser esborrada totalment.

Els gèneres són sistemes narratius específics del cinema clàssic. Cadascú d'aquests funciona per codis diferents. Parteixen del cinema popular que pertany a les cultures de massa i reflecteixen i reforcen els valors morals de la societat. Tots responen a un model determinat preestablert on l'especialització del treball i les parcel·les definides estan molt marcades, com en qualsevol procés de producció. Fins i tot cada productora s'especialitza en un gènere determinat. Els gèneres responen a les necessitats del públic, i al mateix temps imposen una manera determinada de veure dictada pels models institucionals. Sorgeixen en un context històric de plena decadència social i moral: crisi econòmica del 1929. Es pot dir que cap als anys cinquanta aquest model de producció es trenca i els gèneres es converteixen en pastitx. Abans, però, han tingut tot el temps del món per tal de construir uns valors ètics i una tipologia clara de personatges que veurem repetits a les sèries televisives de finals dels cinquanta.

La Comèdia

D'entrada podem distingir dos tipus de comèdia. Aquella que anomenarem plàstica (slapstick), on el gest excedit és fonamental, i la dramàtica, on allò important és la trama en què se situen els personatges i els diàlegs que practiquen. La relació del personatge amb el seu entorn, físic o social, serà una branca essencial d'allò còmic. Tres serien els trets de la comicitat. Exageració de la situació, trencant la lògica quotidiana o repetint-la ad infinitum; la incongruència, que deriva de situar un personatge "anormal" al bell mig d'una situació "normal" de la vida; i, finalment, allò inesperat, que pot funcionar també en altres gèneres, i que produeix sempre un fort impacte en l'espectador. Una comèdia podrà considerar-se rodona si aconsegueix un ritme intern aclaparador i propi, difícilment exportable a altre film. Escoles representatives de la comèdia n'hi ha moltíssimes. L'americana, amb Mack Sennett i la productora Keystone, és una de les més prolífiques de l'etapa muda.

El model anomenat slapstick, model de comicitat de finals dels anys 10, es caracteritzaria pels següents trets: rapidesa en l'execució del gag, que no havia de durar més d'un minut o minut i mig; confondre una persona per una altra, mecanisme de desconcert que aprofitarà molt bé la comèdia espanyola dels anys de la república; poc respecte per l'autoritat o persones dignes, sobretot per part de Charlot; destrucció de béns; aprofitament dels espais oberts, cosa la qual permetia el fet d'ésser mudes; molta mecànica repetitiva i visualitat a l'hora de plantejar la posada en sèrie i escènica; etcètera. Sennett fou sobretot un gran descobridor de genis de la comicitat: Charles Chaplin, i el seu personatge immortal Charlot, Keaton, Harold Lloyd, Harry Langdon i, finalment, la parella de Stan Laurel i Oliver Hardy.

La comèdia alta, lligada al teatre i a la paraula, per tant sonora, es caracteritza pel tancament de l'espai, propi de l'arribada del so, esborrant-se així els punts de referencialitat espacials tan rics del mut, i descarregant el seu efecte dramàtic a sobre dels personatges, que amb la seva dicció tempten d'implicar l'espectador. Exemples magnífics en tenim amb Howard Hawks i la seva preferència per les situacions complicades però exposades amb senzillesa, la incongruència entre personatges i llocs, els enfrontaments entre el món masculí i femení, el ritme frenètic que imposa a les seves realitzacions etcètera. Altres autors importants serien Leo MacCarey, Frank Capra, Ernest Lubitsch, Billy Wilder, Blake Edwards, Vincente Minnelli, Stanley Donen, Frank Tashlin, Mel Brooks, Woody Alien, etcètera. Altres comèdies, segurament menys codificades que l'americana, presenten una continuïtat més fidel amb aquell to crític de la comèdia primitiva. Per exemple la francesa, amb noms com André Deed, Charles Prince, Max Linder, René Clair o Jacques Tati. Còmics com Fernandel, Louis de Funès o Pierre Etaix. A Itàlia destaquen com a actors Toto, Ugo Tognazzi, Vittorio Gassman, Marcelo Mastroiani i Alberto Sordi. Com a directors destaquem Pietro Germi, Dino Risi, Luigi Comencini, Luciano Salce, etcètera. Paga la pena esmentar, pel que fa al cas espanyol, la inaugural Bienvenido Mr Marshall, 1952, de Luis García Berlanga, i el cas de Fernando Fernán Gómez.

Dit breument: als EUA mataren molt prompte els còmics i deixaren que la comèdia anés funcionant a cops de benzina d'alta qualitat. La comèdia està molt lligada a allò còmic que ens arriba de la cultura carnestoltesca, que els americans ignoren, i molt prest l'associen a la cultura teatral aristocràtica, que ells anhelen però que no tenen. La comèdia dels primers anys era més transgressora. La dels anys seixanta i setanta, inscrita en un període de crisi que afecta tots els gèneres, utilitza encara la paròdia, la sàtira i la desmitificació per tal de parlar de la societat, però sense oferir res a canvi, sense capacitat crítica. La dels anys vuitanta emprarà, finalment, la ironia, l'humor i la comèdia suau, de to lleuger, més individualista, difuminada, light.