Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

A hores d'ara estem a la meitat de la segona legislatura del nostre govern, d'allò que és resultat del Pacte del Botànic. He escoltat unes quantes hipòtesis de cara a les perspectives electorals, fins i tot que es busquen nous lideratges, com ha estat la substitució del vicepresident Dalmau. Tot això forma part de la rutina habitual al meu parer, però jo em faria altra mena de consideracions.

Ens podem interrogar: tenim un govern valencianista? Possiblement la resposta seria negativa amb un matís important, puix en el si de la seua pluralitat, que és la majoria sobre la qual se sustenta el nostre govern, hi ha una rellevant presència del valencianisme oficial. És més, en el mateix govern i a les instàncies de la Generalitat hi són presents persones de clara trajectòria valencianista. Tanmateix, en el pacte que he esmentat, hi ha incorporades moltes de les nostres propostes. Doncs no hi ha dubte que la ciutadania té una clara percepció que aquest és un govern que s'expressa majoritàriament en valencià, i que fa polítiques a favor d'un major autogovern. Si observem les crítiques de l'oposició, de les dretes en les seues diferents versions, observem com el nucli central se situa en relació amb temes que tenen a veure amb la identitat.

Així doncs, com valorar aquests sis anys de govern valencià? Des de la perspectiva d'avançar cap a superiors quotes de justícia social, de tolerància, de participació, de benestar, aquesta seria una part important a valorar. Si ens situem en el terreny del pragmatisme, aleshores seria qüestió de veure com això és vist pel conjunt de la societat valenciana, relacionant sensibilitat valencianista i canvis qualitatius; el major autogovern vindria a ser quelcom útil en la mesura que s'aposta per l'eficàcia i els avanços. Els resultats electorals, però, no sempre reconeixen els canvis socials, això és cert, de vegades l'electorat pot actuar per sentiments i per condicionants de darrera hora o imprevisibles.

Què ens resta envers els grans projectes? Observe a voltes certa decepció en les files del valencianisme tradicional, es tractaria de reflexions fetes des de velles aspiracions en relació amb símbols o elements que han presidit manifestacions i lluites. Els grans projectes cal deixar-los al calaix? Les utopies tenen sentit, això és el que he mantingut des de fa anys, són fites, aspiracions que orienten la praxi. La realitat o siga el present, en un moment com el que vivim, obliga a ajornar molts desitjos, des dels més simples als més ambiciosos. Entre el pragmatisme, que no es planteja més que pura gestió i els grans projectes pot haver-hi espais per fer país dia a dia, i en aquest sentit aquests poc més de sis anys de gestió estan damunt la taula.