Les operacions del Banc Central

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

L’instrument en mans del govern per regular l’oferta monetària és la política fiscal, i té dos botons: a) els impostos (a més de llur funció recaptadora i redistributiva) permeten treure més o menys diners de circulació, b) la despesa pública (a més del seu paper generador de comunitat, cohesiu socialment) es pot usar per a escampar diners en l’economia. L’altre instrument està en mans del banc central i es diu política monetària. Visitarem primer la nostra illa experimental Experior, on la banca pública, pel fet de llur unicitat, és com un banc central que té com a clients tots el illencs: govern, empreses i públic.

En Experior, la banca coneix la massa monetària en mans de la societat que, recordem-ho, en un sistema de diner-confiança, coincideix amb els crèdits concedits i no cancel·lats; també té registrat quants diners hi ha acumulats en saldos positius, i en quins comptes. Dades, que en relació amb la seua política fiscal (impostos i despeses), el govern necessita saber per tractar d’ajustar l’oferta monetària a les necessitats de l’economia productiva (vegeu Impostos).

En Experior no es coneix l’interés, i la banca solament té un instrument de política monetària per influir sobre l’entrada de diner a l’economia, que, ja sabem, es fa mitjançant la concessió de crèdits. La banca de l’illa solament pot demanar garanties i avaluar la viabilitat dels projectes, quan els crèdits es sol·liciten amb aquest objectiu, quelcom que també es fa en el món real. No té altra manera.

Mudem d’escenari. Al món real, entre el banc central i els usuaris del diner (govern, empreses i públic) hi ha intermediaris que creen els diners concedint crèdits amb interés, els bancs comercials del sistema de banc central. A més, com a Experior, també hi ha diners existents, emmagatzemats; aquí, però els propietaris poden tractar de fer créixer els magatzems, prestant-ne amb interés. En el món real, el banc central té més instruments de política monetària que la banca d’Experior. En primer lloc està el requeriment de reserva (vegeu Els depòsits bancaris) que limita la quantitat de diner que un banc comercial pot crear. Tanmateix ja veiérem en Una història mal contada que l’efectivitat del requeriment de reserva està en discussió, i que certs bancs centrals, el Bank of England entre ells, no n’apliquen.

L’instrument, però més important de política monetària en mans del banc central és l’interés. El banc central actua de dues maneres per a influir en els tipus d’interés del mercat del diner. D’una banda estan els tipus d’interés que el banc central els aplica als seus clients, els bancs comercials, tant per a prestar-los, com per a remunerar-los els depòsits. El BCE els revisa cada sis setmanes i espera així repercutir en els tipus d’interés que els bancs apliquen a la societat.

D’altra banda també hi ha un efecte sobre els tipus d’interés de mercat derivat de les operacions que s’anomenen “de mercat obert”. El banc central compra o ven deute del Tresor en el mercat secundari, bons comprats inicialment per bancs i entitats d’inversió en el moment de l’emissió. Comprant o venent en el mercat secundari, els bons passen a propietat del banc central o retornen a mans privades, depenent dels objectius del banc central. Aquest és el primer efecte de les operacions de mercat obert: si el banc central compra bons afegeix diners a la massa monetària que circula(1), si en ven, retira diners de la circulació.

Sumant-se al primer efecte, el segon efecte actua sobre els tipus d’interés del mercat del diner. Si el banc central compra bons augmenta llur demanda, la qual cosa fa incrementar el seu preu de mercat, però els bons (que, recordem-ho, són préstecs), continuen pagant interessos sobre el seu valor nominal, el valor en el moment de l’emissió. Aquesta és la clau de volta del mecanisme: si el valor de mercat del bo és superior al nominal, l’interés que ret és menor (major si el valor de mercat és inferior al nominal). Veiem un exemple numèric. A 03/01/2000 el bo espanyol a deu anys pagava 5,677%. Un paquet de bons per valor nominal d’1.000.000 € retia 56.770 € anuals. Si el banc central comença a comprar bons i el preu de mercat d’eixe paquet augmenta a 1.080.000€, el comprador continuarà rebent 56.770 € anuals, que ara representen el 5,256% dels 1.080.000€. L’interés ha baixat en 0,421. La baixada envia senyals al mercat i influeix, a la baixa, en el tipus d’interés de les noves emissions de deute del Tresor, però també en els tipus generals del mercat del diner.

Si vol retirar diners de circulació, el banc central pot comença a vendre bons, amb la qual cosa recull diners que treu de la circulació (primer efecte). La major oferta fa baixar el preu dels bons que, com continuen pagant un rendiment fixe sobre el valor nominal, experimenten un augment de l’interés que reten (segon efecte). Un augment que es transmet al nivell general dels tipus d’interés del mercat del diner.

Si, mitjançant les actuacions citades, el BCE aconsegueix una baixada de tipus d’interés de mercat, s’espera que s’anime la demanda de crèdits per a invertir i consumir, i que surten estalvis a la circulació (perquè els interessos que reten també baixen), afavorint l’increment de l’oferta monetària. Contràriament, si els tipus d’interés de mercat pugen, s’espera que es retraga la demanda de crèdits i s’afavorisca l’estalvi, amb la qual cosa, l’oferta monetària decreix.

I així, l’interés en diner sobre el préstec de diner, el que li confereix al diner propietats de mercaderia, en posar-li un preu, esdevé també un instrument de regulació que no entén de desigualtat material ni de creixement insostenible(2).

 

(1) D’acord amb la mineria virtual del diner-confiança, si li cal, quan el banc central compra també pot crear diner (no sols quan presta). Solament ha d’anotar la quantitat creada en el compte del venedor.

(2) La hipòtesi inicial de la sèrie, expressada en El diner. Preguntes rellevants, fou que la condició de mercaderia del diner té repercussions sobre la desigualtat i la no sostenibilitat del creixement.