Treballar cansa

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Rellig aquests dies el primer llibre de Pavese, Lavorare stanca, un recorregut per l'exili interior del treballador, expulsat del cel de la contemplació, el de la calma, així parla de l'estranyesa d'un cel que no és el teu. Ho faig mentre setembre avança i els xiquets ploren a la porta de l'escoleta.

D'alguna manera, ells estan vivint l'aprenentatge de l'expulsió: la maquinària no para i queda encesa la llum artificial del cel de la resignació. Aprenen a callar per a evitar l'estigma de l'inadaptat.

Pense en tot això quan a la porta ha cridat un venedor de sistmes d'alarma, el seu sarcasme davant del meu rebuig m'ha tornat a aquella soledat que em reconeix com a individu, una soledat lectora que es busca en la interacció amb el paisatge.

Treballar cansa i desdibuixa, ho advertia Lafargue, com Aristòfanes dels perills d'acostar-nos al déu Pluto.

Llig al mateix temps l'obra de l'economista Mariana Mazzucato recordant-nos que l'economia ha d'estar al servei de la societat, que el sector financer s'està apropiant del llenguatge que relata les nostres vides.

Llegir i rellegir, contemplar i contemplar-se, és el més pur instint vital, com escriure ho era per a Pavese.

Escriure el nostre relat, descobrir les nostres metàfores, trobar la pausa, és caminar cap a una economia de l'estima, que respecte els ritmes de cadascú i que entenga les cures com la base de l'engranatge social.

Els llibres necessiten el seu temps i no poden llegir-los per nosaltres.