Boira XXVIII (a)

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

 

I Passeigs per ciutat

Els passeigs per ciutat cada cop més, d’ençà que Gràcia s’hi ha instal·lada, sovintegen, i es fa menys estrany travessar els barris, carrers enllà, traçant paral·leles i diagonals, executant dibuixos diversos segons per on et deixes dur, indolentment, guaitant ací i allà, resseguint una imatge amb prou feines entrevista, una olor que t’ha sorprès i ja fuig invisible, un desig de tornar-te a trobar amb espais coneguts, façanes canviants, botigues i locals que muden llur condició amb celeritat, agrada això d’escodrinyar racons que mai són idèntics per poc que haja passat el temps, i tanmateix són iguals a la darrera visita ajornada. Però la ciutat es fa extremadament adversa i antipàtica en la seua versió fronterera, en la manca d’accessibilitat, en la dificultat exagerada per trobar on deixar el vehicle, i es converteix en patètic l’esforç per vestir de normalitat la vida diària al seu si si has d’accedir-hi regularment. Aleshores la ciutat esdevé un vertader infern, un malson del qual paga la pena fugir. En ocasions la gent opta per deixar el cotxe provisionalment en doble fila, i espera que no destorbe cap camió o furgó de repartiment una mica més gran d’allò habitual, o opta per ocupar el lloc reservat precisament a aquests, i creua els dits perquè la grua no se li l’enduga avisada pels dolents fornidors de matèries primeres, tan odiosos; també es pot escollir deixar-lo en zona blava i cada dues hores haver d’anar a pagar l’import corresponent, o fer tombs i voltes incessants fins que un cotxe abandone el seu lloc de pàrquing i agafar-lo abans que altre incaut se l’apropie, disposat a qualsevol cosa per defensar el seu dret a desfer-se’n definitivament del cotxe i arribar a casa a descansar. Així les coses, decidir d’aplegar-se a ciutat amb el teu mitjà privat de transport es fa difícil, feixuc, poc atractiu, ajornable, prescindible, motiu de discussió, causa de tensions, mals d’esquenes, pinçaments de vèrtebres (la C4 i la C5, sobretot), dolors incipients de cap, angúnia al capdavall al fet, només de pensar-lo com a factible. A més a més, en el cas hipotètic que trobes lloc per aparcar dins d’un termini raonable de temps, el deixes on el deixes, tens assegurada la brutor enfiladissa en qüestió d’hores de cagades de coloms, goterons dels arbres, pol·lució de la contaminació precipitada sobre la superfície freda del metall del cotxe, fang esquitxat d’altres cotxes, branquillons caiguts de les acàcies que s’introdueixen pels forats dels marges del parabrises, la mirada airada d’altre conductor que hagués matat per aconseguir el lloc que tu pacientment has trobat, i l’amenaça sempre latent dels vigilants de les infraccions, per no parlar dels desocupats que t’indiquen obligatòriament on has d’aparcar i si no ho fas t’auguren una ratllada a la carrosseria o altres sorpreses per a l’endemà. Un rosari de perills que no són més que el remat de totes les barrabassades que prèviament t’has hagut de trobar per la carretera i en arribar a ciutat. Francament, conduir, per molt que agrade, acaba convertint-se en un suplici immens, però no et deixen cap alternativa raonable. Els pobles estan mal comunicats i les ciutats dels pobles també, tret de comptadíssimes ocasions. Fet i fet, hom opta per no moure’s, si pot, i viure el més a prop del lloc de feina, si el deixen i es donen les circumstancies que ho fan possible; altrament les consultes als massatgistes i als quiromassatgistes i als gimnasos correctius de deformacions per la conducció, i als metges de rehabilitacions i fractures diverses, als del cap en darrera instància, sovintegen més que els passeigs per ciutat, tan agradosa de viure a peu pla, per al vianant que no sap què és això d’anar sobre quatre rodes i haver de travessar tot el cúmul de fronteres i excessos que els vehicles imposen. Ara bé, s’ha d’anar també en compte no t’atropellen o un ciclista et diga el nom del porc si no vas per on se suposa que has d’anar obligadament, perquè la ciutat ja no és dels transeünts que la voldrien resseguir sense témer el pitjor, guaitant la cantonada: tornar de passeig deprimit en copsar que els racons reservats als ronsers han disminuït tant que ja no paga la pena d’eixir de casa. I aleshores, a què has d’anar a ciutat?

II Divorci del se

El cansament intens que hom sent al matí quan la nit l’ha passada vetllant desitjos desconeguts i passejant dèries inextricables resulta del tot insuportable si s’afig a la indolència pròpia dels matins interminables, de passavolants fantasmagòrics, aquells en què la teua presència, precisament, esdevé la més prescindible, i aleshores el cos pesa el doble, per la manca de descans nocturn i per la inutilitat de l’ús que se’n fa durant el matí, i el cap voldria aixecar el vol i deixar-se’l enrere, ajagut o comsevulla, i allunyar-se’n una bona estona, uns dies, a l’abric de llur visió, i guaitar bons vents i nous horitzons, que li alegren l’existir.