Recordant la comuna de 1871

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

En Juliol de 1891 es declarà la guerra entre França i Prusia, pocs dies deparés l’exercit francès es derrotat capitulant i Napoleó III es fet presoner, es produeix doncs un buit de poder, aleshores, el 4 de setembre a Paris les classes populars ocupen el Palau i es proclama en l’Ajuntament La República, es tracta d’ una revolta o una revolució? Així, doncs, s’encetaria una nova experiència de reformes socials i polítiques que coneguem com La Comuna de París, un nova forma de governar amb participació directa i descentralitzada que pretenia anar cap anar República Universal, dissortadament l’experiència fou curta, la repressió monàrquica acabaria amb ella, però encara hui en dia algunes de les utopies que en aquell moment van ser portades a la practica son una referència necessària. Allò fou una insurrecció popular d’obrers, artesans, dones i homes, de botiguers, sastres i educadors.

Durant els setanta dos dies de la seua existència la ciutat de Paris es va organitzar per barris com comunes lliures associades , es va generar una democràcia directa i un sistema de sufragi universal, que en un primer moment era de barons, i com que les dones volien participar directament aquestes crearen el Comitè Central de l’ Unió de Dones. Els canvis que van anar fent-se resulten de gran interès: suspensió de pagaments dels arrendaments de vivendes, supressió de l’ usura ,fixació d’una salari màxim pels càrrecs públics i funcionaris, ocupació dels tallers abandonats pels empresaris i gestió com cooperativa,separació entre l’ església i el poder civil, educació laica, prohibició de la prostitució, conversió d’esglésies en espais socials i culturals, salaris iguals per home, divorci, guarderies, ajudes a mares solteres.

Als cent cinquanta anys de La Comuna algunes entitats, com és el cas de la Fundació Andreu Nin, ens inviten a rememorar i recordar esta experiència que va ser reprimida durament, amb afusellaments, deportacions a les colònies, i tota mena arbitrarietats, caracteritzada per la gran participació que van tenir les dones com a tals, amb independència d’idees, o ismes, sota coses tan clares com “ qualsevol desigualtat i antagonisme entre els sexes constitueix una de les bases del poder de les classes dominants”. Doncs, rememorar una fita com la de la Comuna de Paris, com he dit, que duraria molt poc i fou derrotada pel la força, implica comprovar com les idees o els ideals, van més enllà dels episodis curts. La Comuna, amb tots els matisos que vulguem fer-li, és més que un simple i efímer capítol dels llibres d’història.