La vida, com a procés (II)

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací


El mundo de los espíritus no está cerrado – Johann Wolfang Goethe


Flâneries espirituales*  **

  • L’objectiu inconscient del paranoic amb la projecció de les seues misèries en l’Altre - el seu mecanisme de defensa príncep -, és expulsar-les i no vore-les en sí mateix. Més feblesa del JO impossible. Víctima del seu autoengany i incapacitat del tot per a l’autocrítica, el paranoic defensarà a mort la seua projecció, un dogma sacrosant per a ell, contra la mateixa evidència. És a dir, el paranoic, com a bon fanàtic de sí mateix, es creurà que té la veritat absoluta i, aleshores, llançarà a tot punt de vista oposat al seu discurs al  foc de l’infern. I, raonar amb ell, per tant, serà una missió impossible a defugir, llevat que hom es crega ser omnipotent. En conseqüència, el paranoic tendirà a personalitzar qualsevol argumentació i/o prova en contra del seu discurs i les viurà com un atac a ell mateix, tot creguent-se que se li vol llevar la Raó i, inclús, anul.lar la seua identitat. La seua reacció típica, doncs, serà,  portar la seua projecció al paroxisme, voler imposar el seu deliri i empenyar-se a destruir l’Altre. Un ser perillós, per tant, el paranoic i enfilat al Poder, tot creguent-se el salvador de la Pàtria, un devastador de la Humanitat, tal com ens mostra clarament la Història i l’actualitat política a Espanya i en altres parts del món.

  • Per regla general, visquem amb una falsa personalitat – una màscara, en argot- que només desapareix – quan desapareix, és clar- quan tinguem la total seguredat d’estar plenament acceptats. Una patologia que alguns portem a l’extrem, substituint-nos nosaltres mateixa per la nostra falsa personalitat, tot “naturalitzant-la”. I, aleshores,  amb els nostres Altres visquent per nosaltres mateixa, la nostra vida esdevé una il.lusió. Tanmateix,  som nosaltres mateixa els qui es morim - sense haver viscut, és clar-, no pas els nostres Altres. ¿Hi ha, doncs, major estupidesa que viure la pròpia vida com a impostors?

  • La vida no espera.

  • Fins i tot, el futur esdevé passat. Carpe diem, doncs.

  • Segons el filòsof, Gilles Deleuze, confonguem, per objectivisme, els signes amb l’objecte. Com ara, confonguem els status symbols amb la categoria real del subjecte. I, autoenganyant-nos, sovint confonguem també el discurs sobre nosaltres mateixa, sobre l’Altre, …i sobre allò real amb la veritat. Però el mapa no es el territorio, com deia el filòsof i científic, Alfred Korzybski. Així, doncs, si volem conquestar l’objectivitat cal prendre tot signe o tot discurs com a representacions a falsar o comprovar- sempre rigorosament, és clar. Una conquesta, per cert, vital. No oblidem pas que del nostre pensament depén la nostra acció; i de la nostra acció, la nostra vida i la de l’Altre.

        (Continuarà)    


*El flâneur espiritual és un passejant pel món dels esperits que, amb l’atenció flotant, seguix el seu pensament en una direcció fins que una relació pel sentit, una relació per analogia, una associació lliue d’idees o senzillament la serendipity ( casualitat afortunada)  el fa canviar de dirección. I aixina, successivament, fins que al final del seu passeig, que igual pot ser el punt de partida o les seues antípodes.

I valguen estes flâneries com a una invitació al lector a fer les seues pròpies.

**El primer lliurament d’estes flâneries espirituals es va publicar a Diari La Veu l’11 de març de 2019