Finançament monetari intermediat

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El BCE té prohibit prestar directament als governs (el que es diu finançament monetari), però alguns bancs centrals notables, com el nord-americà, el britànic, o el japonés, sí que ho poden fer per equilibrar dèficits fiscals deguts a l’estacionalitat d’alguns ingressos. Ho poden fer en quantitats relativament modestes, i a curt termini, exigint la cancel·lació durant el mateix any fiscal. Vivim temps, però en què les crisis s’encadenen, i els governs, que atenen despeses que la iniciativa privada no atén, gasten més que ingressen per impostos, taxes i cotitzacions, i acumulen dèficit fiscal. Què passa en eixes circumstàncies?

Ja veiérem que en Experior (la nostra illa experimental) aquest dèficit pot ser finançat per la banca, que presta directament al govern, sense causar cap problema si es donen dues condicions. a) la despesa del govern beneficia tota la societat (vegeu Refinançament perpetu), i b) l’oferta monetària tracta d’ajustar-se a la demanda de béns i serveis produïts, a l’economia productiva (vegeu On posem la prioritat?).

Al món real, actualment tots els bancs centrals també estan finançant els dèficits fiscals dels governs, sense dir-ho explícitament. Quines diferències hi ha entre Experior i el món real? Aquí, el mecanisme és una extensió de les operacions de mercat obert, un instrument tradicional de política monetària de què parlàrem en Les operacions del Banc Central.

En les operacions de mercat obert regulars, la compra de deute sobirà pel banc central en el mercat secundari és limitada, i se centra en títols de termini curt o mitjà, l’objectiu és la regulació de l’oferta monetària. En èpoques de recessió, però les compres són a gran escala i també inclou títols a llarg termini. L’objectiu explícit és estimular encara més l’economia animant l’expansió del crèdit, però també serveix per a finançar el dèficit, sent, a diferència d’Experior, un finançament intermediat. En 2008 esclatà la crisi financera seguida del que s’ha batejat com la Gran recessió, i el banc central dels EUA (la Reserva Federal) començà la compra massiva de deute públic (i privat) aquell mateix any. A la Unió Europea, un BCE molt més primmirat, esperà a 2015 per comprar deute sobirà de països de l’Eurosistema, i ja en 2016, deute d’empreses privades.

Abans de sortir de la gran recessió del 2008, ens ha sobrevingut la crisi sanitària de la COVID-19, amb fortes repercussions econòmiques que han dut els governs a aprofundir el dèficit fiscal més encara. Amb les mesures estàndard de política monetària (per baixar interessos i expandir el crèdit) ja esgotades, els bancs centrals incrementen encara més la compra massiva de deute per posar diners en circulació. En particular, diners en mans dels governs que, com deia a dalt, fan front a despeses que la iniciativa privada no fa. En cas dels EUA, la Reserva Federal està disposta a comprar deute en quantitats il·limitades. Pel que fa al BCE, ha implementat un Programa per la Compra d’Emergència per la Pandèmia, que inclou títols de deute sobirà (de governs) i corporatiu (d’empreses). També el fons anomenat Next Generation NGEU, que suposa, per primera vegada, l’emissió de bons (eurobons) per part de la Comissió Europea (el govern de la UE), en lloc de fer-ho els governs nacionals.

D’acord amb el mecanisme que explicava en l’article anterior, la compra massiva de títols fa baixar molt els interessos de mercat, i els governs poden endeutar-se més i més amb un cost mínim. Centrem-nos en els títols de deute sobirà: passat el temps, revendran els bancs centrals els títols que compren en aquests programes? Cancel·laran els prestataris (els governs) tot el principal dels títols en poder dels seus bancs centrals? Històricament hi ha exemples en què eixes reversions del finançament monetari s’han oblidat, de forma que el finançament monetari ha passat a ser permanent, per exemple, en els EUA. També en el Japó s’acumulen lustres de finançament monetari que apunta a convertir-se en permanent.

Aquesta circumstància, que alguns experts anticipen, seria similar a la que descrivíem en Experior (vegeu Impostos), on déiem, que si el govern no cancel·lava els préstecs de la banca, no suposava cap inconvenient per aquesta, ja que crea els diners del no-res, i té les propietats de banc central, que no pot fer fallida. Tampoc no seria un problema per la societat de l’illa, si es compleixen les condicions que cite en el segon paràgraf.

I així, hem trobat que la mineria virtual de diner-confiança permet, en el món real, un finançament monetari permanent paregut al descrit en la nostra illa experimental. Tanmateix hi ha diferències. En Experior no s’hi carreguen interessos als préstecs(1) i tampoc s’hi coneix la titulització(2): la banca presta directament al govern sense interés. En el món real, el govern emet títols de deute que compren entitats financeres, a les quals el banc central les recompra. Traduint: les entitats privades presten al govern i transfereixen el deute al banc central. És a dir, el banc central també presta al govern, però a través de la intermediació d’entitats privades. Un finançament monetari intermediat del que els intermediaris trauen profit i poder. A més, no està clar que en el món real es compleix la premissa de què el finançament monetari, per a ser admissible, beneficie la societat en conjunt.

Un objectiu no explícit dels bancs centrals és sostenir els pilars de l’arquitectura capitalista, entre els quals: garantir el rendiment del capital. I així, el finançament monetari s’aprofita per a exigir als països reformes que aprimen l’estat del benestar, reduïsquen serveis públics i afavorisquen privatitzacions. Respecte del fons Next Generation NGEU també sembla, segons algunes anàlisis(3), protegir aquest objectiu implícit.

(1) En multitud d’articles anteriors he qüestionat i debatut el concepte d’interés en diners sobre el préstec de diners. Per exemple vegeu Creixement exponencial.

(2) Recordem que la titulització és el mecanisme pel qual els deutes es compren i venen canviant el creditor, sovint sense coneixement del deutor.

(3) Els nous fons europeus. Manà o verí?