Llibres, que fer amb ells?

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Per a molta gent els llibres han estat una peça central de la seua vida, eixe seria el meu cas i de gran part de la meua generació. No cal insistir sobre el paper dels llibres en relació a la cultura, el progrés, la ciència, i també l’oci, el present, però, indica un declivi en la seua influencia, almenys en quant a les grans masses ciutadanes, i en especial al llibre d’estudi o assaig, circumstància que sembla reflectir el distanciament entre la majoria de la població i el món intel·lectual.

Els fans dels llibres durant anys hem acumulat gran part de lletra impresa, aleshores als anys seixanta passaven els Pirineus a la recerca de lectures que a l’Espanya franquista estaven prohibits, ara molts no sabem que fer amb els materials que hem acumulat, personalment vaig optar per buscar alguna institució pública on dipositar-los per tal de que nova gent, així com els experts que fan historia o investigació, tinguen a l’abast materials de consulta, el fet és que quasi tot o he donat a les Universitats de València i Castelló, a biblioteques especialitzades, i a una fundació de CCOO, tot i esperant que puguen estar útils.

Una problemàtica que sempre m’ha interessat afecta a la problemàtica específica del País Valencià, la qual des de que Joan Fuster ens va emplaçar a definir que volíem ser com a poble, ha estat objecte de molta lletra impresa, puix des d’aleshores allà pel 1962 l’estudi de l’ història, dels problemes socials, econòmics, identitàris i un gran etcètera ha anat generant un nombre rellevant de llibres. Tenim,doncs, materials pera reflexionar, per considerar el nostre passat més immediat, per debatre les opcions possibles davant els reptes que cal superar. Quin efecte o profit trauran els nostres ciutadans de tot això? Els sectors il·lustrats disposem de prou referències per treure lliçons de com passarem de la dictadura a la democràcia, del procés autonòmic que seguirem, de com ha evolucionat el país,doncs, i com arribaran aquestes vivències a la resta el personal? La societat actual està molt informada, o informatitzada, l’escolarització és molt ampla, hi ha llibertat almenys en termes normals, però, fins quin punt pot haver-hi consciència de poble?

En un recent llibre un jove historiador de poc més de trenta anys, Antoni Rico, en un recent llibre apuntalava la distància que ha existit entre els plantejaments dels «fusterians» i la majoria social, puix com estem comentant, tenim llibres i continguts diversos, i amb alternatives variades, aleshores vindria la qüestió de com traslladar preocupacions i consideracions a allò que construeix l’electorat, el famós poble sobirà de Rousseau.