Entre la confiança i el recel

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

En els primers articles de la sèrie (L’essència del diner-confiança, El diner-confiança en una societat complexa, La banca) comencí a analitzar la naturalesa de l’actual diner. Sense transitar l’etapa històrica de diner tangible, el forner, carnisser i verduler que formaven la diminuta societat experimental inicial d’Experior, començaren a usar, en la compravenda dels seus productes, uns documents de reconeixement de deute que els facilitaven les transaccions i feien la funció de diner, un diner que es creava i destruïa en les compravendes.

Més avant deixaren de signar i destruir notes de deute, i simplement registraven les transaccions en una llibreta. Qui tenia saldo negatiu li devia a la comunitat productes que elaborava, qui tenia saldo positiu podia canviar-lo per productes dels altres, la comunitat tenia un deute amb ell. La suma de saldos de la comunitat és zero en tot moment. El saldo negatiu l’assoleix qui fa una compra sense tenir bastant saldo positiu, aprofitant productes dels altres sense compensar-los, transitòriament, amb els seus. Aquest diner està lligat completament a l’economia productiva, i tots els membres de la comunitat hi participen.

Eixamplàrem la comunitat a centenars de milers de persones. Introduírem un govern encarregat de la despesa pública, amb ingressos provinents de les contribucions dels illencs. Un organisme custodiaria la llibreta de les transaccions i dels saldos, i gaudiria de la immediatesa i la potència de l’electrònica i la computació. L’amplificació en habitants i complexitat no canvia la naturalesa del diner que conceberen els tres pioners.

Suposàrem després que els illencs li concediren a l’organisme que custodiava la llibreta dels comptes, l’exclusivitat en la creació del diner, i li digueren la banca. El diner ja no es crearia i destruiria en els actes de comprar i vendre, es crearia quan la banca concedeix un crèdit i es destruiria en ser cancel·lat.

Els membres de la comunitat ja no podrien tindre saldos negatius, solament la banca. I coincidiria amb el total de crèdits sense cancel·lar, quelcom inherent al funcionament d’una societat complexa usuària de diner-confiança, en la qual el crèdit és el diner. El govern necessita fer despesa per tal d’escampar diners prèviament a recollir impostos, les empreses pagar proveïdors i empleats per a poder produir i vendre, i els consumidors, sovint compren béns que esperen poder pagar amb ingressos futurs. La banca avança diners a empreses, govern i particulars, amb diners creats concedint crèdits, diners que són destruïts a mesura que es cancel·len.

La introducció de la banca d’Experior, amb característiques de banc central (vegeu el darrer paràgraf d’El banc central i el diner del banc central), no introdueix modificacions en l’essència del diner-confiança. Pel funcionament òptim del sistema són necessàries tres confiances, 1) la societat accepta aquest diner intangible en llurs transaccions, 2) els deutors podran cancel·lar els crèdits, 3) la banca, prestadora i guardiana de la llibreta de saldos i transaccions, actua neutralment i fidedigna.

Com un tiquet que conté la promesa d’entrar a un espectacle, el diner-confiança conté el seu valor en la promesa de ser intercanviable per béns i serveis, l’espectacle. Tanmateix, a més de la promesa que representa, les societats cercaren que el diner també tingués un valor tangible, un material o mercaderia escassos i resistents al pas del temps, com l’or, per si de cas la promesa es malmet. Una promesa escrita en un paper? -Millor em dones or a canvi del que jo et venc, i quan jo necessite comprar-te quelcom, ja te’l tornaré. I així, és apropiat dir que l’or, per contrast amb el diner d’Experior, era diner-desconfiança.

Amb el temps, l’or es guardà en els soterranis dels bancs, i més tard en el dels bancs centrals que prengueren les regnes del sistema. En lloc seu circulaven bitllets emesos pel banc central, i canviables, a demanda del tenidor, per una quantitat d’or impresa en el bitllet, quelcom que estranyament ocorria. Per què canviar bitllets per or si l’endemà necessitaries els bitllets per anar a la compra? Aquest sistema era el patró or, l’or s’usava en el comerç internacional. En l’àmbit intern d’un país no s’usava directament, però apuntalava el valor material dels bitllets del seu banc central.

Acabant la Segona Guerra Mundial hagué una mutació al patró dòlar-or. Cercant els avantatges com a país emissor, els EUA imposaren el seu dòlar com a moneda de comerç internacional. No haurien de comprar dòlars per pagar importacions, com els altres països, sols haurien “d’imprimir-ne”. Els països tenidors de dòlars podien bescanviar-los per or amb els EUA (a 35 dòlars l’onça), quelcom infreqüent. Per què canviar dòlars per or si l’endemà necessitarien els dòlars per a pagar una importació? El patró dòlar-or acabà quan, sota la presidència de Nixon, els EUA decidiren anul·lar la convertibilitat. Tanmateix, els EUA continuen tractant de conservar els avantatges de mantindre el seu dòlar com a moneda de comerç internacional, quelcom que de vegades arriben a fer per la força de les armes(1).

Exigint la confiança-1, el món havia arribat al diner-confiança en un llarg camí(2) que en Experior no transitàrem. Ara bé, si en el nostre experiment mental podem suposar que, prioritzant l’economia productiva, i cuidant que tothom hi participe, els deutors tenen més possibilitats de cancel·lar (confiança-2), i podem imaginar la rectitud i equitat de la banca (confiança-3), en el món real aquestes dues confiances trontollen. La segona directament fa fallida quan el diner deixa de ser el lubricant de l’economia productiva, i passa a ser el principal objecte de comerç, com ja hem discutit amplament en la sèrie. La tercera confiança, sent benigne, està sota recel. La cúpula del sistema bancari, aliena al control democràtic, ha assolit tal poder per imposar mesures, tòrcer voluntats, i influir sobre la deriva de la humanitat, que sols ingènuament podríem confiar en la seua neutralitat.

(1) Aquest article en El Blog Salmón és bastant explícit i aclaridor.

(2) Vaig transitar aquest camí en El viatge del diner a la intangibilitat.