D’un temps d’un País

D’un temps d’un País
D’un temps d’un País

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Com ens recorda el professor Isidre CrespoDe Fuster a Pla, amb camí de tornada», 2002) Josep Pla «creia que, per sobre de cap missatge personal exclusiu, la primera responsabilitat d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època que li ha tocat viure». Jo estic totalment d’acord amb aquestes reflexions de l’empordanès, i fins i tot diria que no ha de ser solament la funció d’un escriptor, sinó també la d’un poeta, pintor, periodista....i també fotògraf. I precisament sobre fotografia tracta la nova exposició que, organitzada per la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant i l’Ajuntament d’Alcoi, podem veure a la Llotja Sant Jordi. L’exposició, «D’un temps d’un País», oberta al públic del 7 d’octubre al 28 de novembre de 2021, ens proposa un recorregut per algunes de les fotografies més rellevants de tretze coneguts fotògrafs. Un itinerari que va des de la Guerra d’Espanya, passant per la dictadura franquista i la transició, fins arribar als nostres dies, a la mateixa pandèmia de la Covid-19. I si ens hi fixem una mica, podrem anar descobrint la mirada particular i inconfusible, allò que en podríem dir la identitat fotografia de cadascun d’aquests tretze fotògrafs.

Així, i com apunta Yolanda Murcia, «les fotografies de Francesc Jarque retraten el present immediat de transició, amb els seues contrastos, complexitat i enorme atractiu visual». Aquests contrastos els hi trobareu en la fotografia, en plena dictadura franquista, de la façana pintada amb calç del «Bar la Esperanza» d’ Albalate del Arzobispo: el jou i les fletxes, el balcó amb roba estesa, la bicicleta al cantó, el tauló d’anuncis amb un ban municipal, els rètols de Coca-Cola, Fanta.... Hi destaca, per sobre de tot, les dimensions del jou i les fletxes, simbologia feixista que al llarg d’aquells quaranta anys de dictadura era obligat tindre en tots els pobles i que fins i tot avui, amb total impunitat, encara s’hi poden veure en algun d’ells: «Repongamos en el escudo yugo y haz. Si el yugo sin las flechas resulta pesado, las flechas sin el yugo corren peligro de volverse demasiado voladoras. Tornemos, más que a una política, a una disciplina, a una conducta, a un estilo, a un modo de ser, a una educación (Sánchez Mazas, «El Fascio, Haz y Yugo»).

Per a Edelmir Galdón, el fotògraf José Aleixandre «tracta de fixar en imatges realitats fungibles; el seu pas pel periodisme gràfic li ha permés anar afinant el seu instint per a captar allò que és important dins de la multiplicitat de la realitat que se’ns presenta” . I una de les realitat de les guerres, de totes les guerres, és l’armament i la construcció de fortificacions defensives. Aleixandre fixa la seua mirada en la línia de fortificacions (búnquers, nius, fortins...) que l’Estat Major republicà va construir en la zona de Llevant i Maniobra. Avui la majoria d’aquelles construccions estan mig enderrocades o són fonedisses pel creixement de la vegetació. Altres, però, s’han conservat i són visitables i ell ens les mostra en aquesta exposició. La funció d’aquells soldats era fonamental, per tal d’aturar l’avançament de les tropes enemigues. El poeta Miguel Hernández dedicà un poema a Rosario «la Dinamitera»: «la nata de las mujeres,/ la espuma de la trinchera./ Digna como una bandera/ de triunfos y resplandores,/ dinamiteros pastores,/ vedla agitando su aliento/ y dad las bombas al viento/ del alma de los traidores.»

I en tota guerra hi ha morts i ferits, com passà en la Guerra d’Espanya. I s’hagueren d’improvisar i habilitar hospitals de campanya per curar els ferits. L’objectiu de Meritxell Ahicart se centra precisament en aquest aspecte. Amb el seu projecte, «Vil·les per a la memòria» vol recordar-nos el pas de les Brigades Internacionals i la seua impagable tasca «per a tractar d’entendre l’espai on es van desenvolupar els successos, com un lloc impregnat per una empremta invisible a conseqüència d’un llegat silenciat». Ahicart ens fotografia aquestes vil·les, avui cases privades, algunes luxoses, voltades de jardins i que ningú diria que, vuit dècades abans, foren ocupades per soldat ferits del front. Viles, però també i per posar altres exemples, Escoles Industrials, com ara la d’Alcoi que es convertí en un hospital: «Lluny d’aquell cantó muntanyenc i, sobretot, de l’Hospital Sueco-Noruec, la guerra glatia ensordida com el tro apagat dels arcabussos el dia de l’Alardo[...] El seu ressò no anava més enllà dels sospirs dels ferits i del pas dels obrers camí del Tossal o de la Rambla per efectuar el canvi de torn» (Jordi Botella, catàleg exposició: Antoni Miró: L’Hospital Sueco-Noruec, 2013).

Aquella guerra acabà amb la victòria d’aquells que se sollevaren contra el legítim Govern de la República. La dictadura franquista, i perquè no en quedés cap rastre de la seua crueltat i de les seues atrocitats feixistes, intentà esborrar fosses comunes, camps de concentració, murs d’afusellament...Aquesta és la temàtica que J. Maria Azkárraga ens hi mostra: «llocs, en la seua majoria, ruïnes o solars buits en els quals [...] han esborrat quasi totes les petjades del que allí va succeir». Com l’aeròdrom del Fondó de Monòver, el Camp dels Ametllers a les afores d’Alacant, on les tropes italianes de la Divisió Littorio feren presoners militars i civils republicans, i el mateix passà al camp de concentració d’Albatera: «Vèiem com arribaven els falangistes. Venien buscant gent dels seus pobles. Ens formaven, anaven seleccionant als que volien i se'ls emportaven. Tots acabaven en una fossa» (Testimoniatge d'un presoner recollit en el llibre «Los campos de concentración de Franco», 2019, de Carlos Hernández de Miguel.

Un altre dels fotògrafs d’aquesta exposició és l’alcoià Paco Grau. Les fotografies de Grau, segons Javier Llopis, «són una crònica personal sobre el món ple d’impactes visuals, que romanen ocults per a l’ull normal[...] des del lirisme fins a la més pura provocació per a rescatar de l’oblit i de la invisibilitat unes persones i uns llocs que ens passen desapercebuts». Efectivament, Grau és un fotògraf pacient que quan té una idea sap esperar el moment oportú per enquadrar i disparar l’objectiu. No es conforma només en captar la realitat, com passa en la fotografia de quatre monges en una suposada processó, amb el ciri en la mà i vestides amb l’hàbit, sinó que està esperant pacientment el moment, tot just quan aquestes passen per davant de la façana d’una casa on hi ha una pintada, una a majúscula a dintre d’un cercle: el símbol de l’anarquisme. Grau ens mostra el contrast, i ensems ens provoca la reflexió, entre la vida reglada de les Monges Carmelites, dedicades a la vida contemplativa, la pregària i el treball al convent seguint el lema «Zelo Zelatus Sum Pro Domino Deo Exercituum» ila ideologia revolucionària anarquista que, entre altres i com recordava el setmanari valencià «El Chornaler» (València, 29-12-1883), és «la negació de tota organisasió política, sivil, militar o relichiosa, es tota societat que estiga despojá de mando, de dominio o autoritat»

Les fotografies del benicarlando Lluís Ibáñez mostren la «preocupació per un territori que ha sofert una gran transformació, s’està buidant de població i que de la seua secular personalitat ja no queden res més que empremtes, petjades d’una societat que gairebé ha desaparegut». És la mateixa idea i preocupació, si fa no fa, que té l’escriptor Alfons Llorens, i que d’una manera magistral ens introdueix al catàleg d’aquesta exposició: «Tot un univers només queda als calaixos de la memòria, perdent-se i perdut del viure i, per a major inri, la anormalitat civil i cultural del País han impedit l’oportunitat de re-situar-se, de trobar un nou lloc al nou temps». Les imatges que ens presenta Ibáñez formen part del projecte «Geografies de conflicte i confluència: Maquis i Masovers» i «Geografia del terror «Ley de Fugas» als Ports-Maestrat. Masos, coves, amagatalls i camins per on hi van resistir els maquis és la temàtica de les seues fotografies: ¿Han visto a los bandoleros?/ Preguntaven els civils./ Jo diria que n’hi ha,/ i si n’hi ha, ningú els ha vist;/ o potser dormen de dia/ i van i vénen de nit./ I vostès busquen els maquis/ pels masos i pels camins?/ Si n’hi ha, que n’hi haguessin,/ no deuen ser molt roïns,/ que si n’hi ha i els volguessin,/ pobreta Guàrdia Civil» (Desideri Lombarte, «Els maquis»).

La proposta fotogràfica d’Ana Jiménez, «Av. Pto 31» és força interessant. Es tracta de 12 fotografies, una cada mes de l’any, realitzades a la porta d’una antiga sucursal bancària tancada i buida, i on s’hi arreceren rodamóns de tota mena. Per a Jiménez l’objectiu d’aquesta evolució espai-temps és la de constatar i denunciar la situació de precarietat i «l’abandonament tant de persones com de llocs en aquesta dura crisi econòmica que ompli la ciutat en la qual visc, és un fenomen que s’ha convertit en un paisatge quotidià i al qual ja no és presta atenció a causa d’una normalització acceptada i consolidada de la crisi ètica-moral». És un dels tants efectes col·laterals d’aquest sistema capitalista que està farcit de contradiccions però, golut com és, acaba empassant-s’ho tot: «Jo cremaria aquesta ciutat/ eixorca/ i escamparia per terra/ tot el pes de la història/ que tota sola arrossego/ amb peus sense vida/ sense esmorteïdors/- ja s’han fos les sabates/ de rebaixes/ que vaig recollir en una paperera» (Marta Rovira Martínez, «Àcids nocturns», 2019).

I mentre els sense sostre malviuen pels carrers de les nostres ciutats, milers de treballadors estan sense feina i moltes famílies no arribes a finals de mes, els valedors d’aquest sistema depredador malbaraten els diners públics en obres faraòniques i esdeveniments efímers. Són focs d’encenalls que ens anuncien a bombo i platerets, milions d’euros públics dilapidats en projectes de cartró pedra: visita del Papa, Aeropuerto del «abuelito», AVEs, Copa Amèrica.... La fotògrafa Mati Martí s’ha interessat per un d’aquests esdeveniments, apropant-se a les runes del que va ser el circuit de Formula 1 a la ciutat de València.Un projecte que «cinc anys després del primer gran premi, la Generalitat Valenciana va ser incapaç de fer front als deutes milionaris contrets i al cost del cànon exigit pels organitzadors. Temps després de l’afonament d’aquell somni, tot el que queda de la fastuosa inversió és una pista d’asfalt d’un quilòmetre». Tot plegat fum de canyot, un capritx d’aquells dirigents corruptes del PP que robaren a mans plenes al llarg de vints anys. Són els nous rics, els «pijos», la gent del puntet: «Els perfums cars; la gomina dels cabells; els rellotges ufanosos i els braçalets al canell; les mànegues de la camisa arromangades just amb un parell de doblecs; els pantalons xinesos; els somriures falsos… Les copes de xampany que batejaven negocis dubtosos. En aquesta mar d’asfalt arrugat, males herbes i desenes de barraques improvisades amb qualsevol cosa, tot això sembla un miratge verinós i ofensiu. Són les restes del no res, el retrovisor d’un naufragi ocorregut terra endins damunt un cadàver d’asfalt de 5.473 metres» (Esperança Camps Barber, «Circuit de Fórmula 1: un cadàver d’asfalt i fems», Vilaweb, 2021).

Si hi ha un fotògraf que haja documentat la transició a casa nostra amb gran detall, aquest és sens dubte Manuel Molines. El seu pas com a reporter gràfic en els periòdics Noticias al Dia, Diari de Levante i Las Provincias ens han deixat milers de fotografies que són una autèntica crònica d’un valor incalculable: «Senyeres, gastronomia, música, manifestacions culturals, tot enllaçat i girant com una gran sénia al voltant d’una mateixa idea: la del País Valencià». De les fotografies d’aquesta exposició hi ha tres que em porten records inoblidables. Son tres imatges sobre la manifestació i concentració a la Plaça de Bous de València el 25 d’Abril de 2016. Una frase de Núria Cadenes va ressonar per tota la Plaça de Bous com un mannà caigut del cel: «la foscor s’ha acabat, el nou dia despunta, cada nit pot sortir el sol». I no, el Sol no isqué aquella nit però: «aquells núvols, que ens acompanyaren al llarg de tota la manifestació, en arribar a la plaça de bous deixaren caure un refrescant ruixat, donant-nos la benvinguda. I és que després de dènou anys vetats pels governs del PP hi poguérem entrar per homenatjar els nostres músics, cantants, poetes, escriptors…. en definitiva la nostra maltractada cultura. I perquè en quedés testimoni d’aquesta històrica nit, una lluna ben rodona i orgullosa, que ens mirava de reüll, ens hi acompanyà tota la nit» (Vicent Luna, «La foscor s’ha acabat», 2016).

Viatjar ha estat una de les gran passions de Paco Moltó, per això la seua fotografia «ha sigut un mitja per a intentar comprendre el món pel qual es movia habitualment». Moltó ha estat fidel a la fotografia analògica i en blanc i negre, res de digital. El seu arxiu, més de cinquanta anys de treball, ha de ser únic, una vertadera joia: monuments, paisatges, mirades, situacions, personatges....Una d’aquestes fotografies és la del Pont de l´Exposició, conegut popularment com a Pont de la Peineta de l’arquitecte valencià Santiago Calatrava. Travessa el Jardí del Túria entre el passeig de la Ciutadella i el passeig de l'Albereda, a la ciutat de València. El pont originari fou inaugurat l’any 1909, amb motiu de l'Exposició Regional Valenciana. La gran riuada de 1957, que inundà part de la ciutat, el va arrasar. I és que el pas del riu Túria pel centre del cap i casal ha forçat els valencians a dominar el riu i construir-hi força ponts: «A l'aigua li agradava córrer entre les cases/ sobretot quan enderrocaren la muralla,/ i, com si ja no hi hagués cap obstacle,/ pujava vehement, creixia, s'inflava,/ inundava els voltants, s'enduia fang i llim./ No es deixà sotmetre per les tanques, pels dics,/ ni acceptà el nivell dels ponts que li col·locaren./ S'alçà per damunt de tot, fins que es va anul·lar./ Però ho sabem, també els déus tenen set. Eixutes,/ les nàiades del lloc buscaren fluids vitals/ entre els valencians i s'uniren per sempre amb ells» (Tonko Maroević, «Llera assedegada», 2010. Traducció de Pau Sanchis i de Boško Habuš).

La lluita de les dones alcoianes, per poder gaudir de les festes de Moros i Cristians amb els mateixos drets i deures que els homes és, com diria Raimon «una lluita que és sorda i constant». Efectivament, durant molts anys l’Associació de Sant Jordi i en general la majoria dels festes, van fer orelles sordes a les insistents peticions de les dones per poder participar també de la festa: «A la primera dona festera d’Alcoi l’han cremat (en sentit figurat) com a les bruixes medievals, però ha sigut a foc lent: no fas Diana, no fas esquadra, no portes el banderí, fem com si no existires[...]troben mal afavorir a unes quantes joves perquè participen prompte en una esquadra però els sembla totalment normal que una dona porte vint-i-tres anys en la filà sense haver gaudit d’eixe goig» (Associació Fonèvol). La participació de la dona en les festes d’Alcoi és la temàtica de les fotografies de Juani Ruiz en aquesta exposició, deixar-ne constància per a la posteritat de les primeres filades de dones en les festes de Moros i Cristians de la capital de l’Alcoià. És un primer pas en aquesta travessia pel desert, perquè com diu Miquel Vilaplana «encara queda un llarg camí per recórrer, però assistim al naixement d’una Festa que, sense perdre la seua essència més tradicional, és una Festa nova, en la qual, per fi, comencen a respectar-se els drets de tots els alcoians...i alcoianes».

Xavi Terol és un dels fotògrafs més coneguts d’Alcoi, durant molts anys treballà com a foto-periodista en el periòdic Ciudad, col·laborant també amb el diari Información i El País, la revista Interviu, el setmanari Actualidad.... Si resseguim les seues fotografies copsarem el batec polític, cultural, socials... de la nostra ciutat en uns anys de transició i canvis. Ja podies assistir a qualsevol acte, efemèride, presentació, manifestació, festa.... o el que fos, que allí hi trobaves a Terol amb la seua càmera immortalitzant el moment: «Ofici de la mirada, lentitud/ que aprèn de veure el món./ Són aquestes mans dels ulls que el pasten,/ la mirada viva a peu de carrer/ en espera atenta i que a peu d’obra/ encén l’instant/ que fugia en transparències» (Manel Rodríguez-Castelló, «La mirada», 2021). De les fotografies que hi presenta en l’exposició, oficis, festa, concert.. hi ha una que no puc deixar de comentar. Es tracta d’Ovidi Montllor pujant les escales per entrar a l’Escola Industrial. Tot just en la cantonada d’aquest edifici és on hi trobem l’escultura «Faré vacances» (Antoni Miró, 2012), que s’inaugurà per celebrar el 70é aniversari del seu naixement: «Res d'adéus/ ni de records./ Vaig de vacances!/ Qualsevol dia/ impensat,/ us tornaré a emprenyar/ amb les darreres/ cançonetes» (Ovidi Montllor, «Les meues vacances»,1974). I efectivament, l’Ovidi se n’anà de vacances, però de tant en tant hi torna, tornen les seues cançons més que mai, déu n’hi do!: adaptades, amb altres arranjaments, altres versions.... de mil maneres i per diversos grups i cantautors d’arreu dels Països Catalans.

I amb Diana Sanus arribem als nostres dies, als darrers dos anys. I aquests, ens agrade o no, han estat totalment condicionats per la Covid-19. Les imatges captades per Sanus ens mostren diferents moments dels efectes d’aquesta pandèmia que venim arrossegant i que encara no ens hem llevat de sobre: carrers buits, passejos amb mascareta, treballs de risc, centres sanitaris... Per a Sanus «dins d’aquesta lluita, tots hem fet front a un enemic comú, i han sorgit uns herois que, per una vegada, no porten capa, ni espasa, ni li peguen xuts a una pilota. No, ara, el nostres herois, els de tots, porten bata, uniforme, mascareta, proteccions especials...I s’arrisquen pels altres, per tots nosaltres, sense esperar cap recompensa ni homenatge». Efectivament, i llavors el poble s’adonà de quines eren les veritables prioritats i cada dia, puntualment, com un rellotge, eixí als balcons a homenatjar i donar ànims als seues herois: «I tu treballes cada dia,/ allí, en primera línia:/ guarint malalties,/ alleugerint dolors,/ encomanant ànim,/ coratge, valentia/ i ganes de viure./ La mort i la vida/ et saluden tothora/ amb els braços oberts./ Entre els teus dits/ les has vistes renàixer/ però també escolar-se/ com l’aigua al cistell./ Per a joves, grans i vells/ets l’heroi de la seua vida,/ el protagonista principal/ que els ha ajudat a vèncer/ al dolent de la pel·lícula./ Sempre al seu costat/ i al peu de canó:/ acaronant la pena,/ mitigant la solitud/ i alimentant l’esperança./ Dels balcons estant/ el poble t’aplaudeix,/ vindicant el teu esforç/ i la teua noble professió/ que es mereix més dignitat./ I tu treballes cada dia,/ allí, als peus del canó,/ en primera línia» (Vicent Luna, «En primera línia», 2020)

És veritat que, com deia l’escriptor Joan Fuster, entre la societat i qualsevol obra literària està el reflex de l’escriptor, i per això precisament «l’escriptor no reflectirà mai objectivament, perquè ell no és un objecte, com l’espill, sinó tot un –bon o mal- subjecte». Segurament l’objectivitat i subjectivitat en un fotògraf és una mica diferent a la d’un escriptor. El fotògraf té al davant unes imatges, que a simple vista semblen que són la realitat, però que de vegades són menys objectives de les que ens imaginàvem. Com hem pogut veure en aquesta exposició, cada artista ha captat una part de la realitat, posant l’èmfasi en certs aspectes, esperant el moment concret per enquadrar les imatges que li interessaven i que afegien informació o reflexió a la fotografia final. Però aquestes imatges són l´única realitat? Evidentment que no, però això sí, són un grapat de mirades, de diferents mirades, tota una crònica d’aspectes puntuals d’un temps i d’un país, el nostre. Fotografies que ens hi ajuden a reflexionar, peces del trencaclosques per reconstruir la nostra història, per copsar els canvis que el País Valencià ha experimentat al llarg de les darreres vuit dècades. El periodista Alfons Llorens en parla abastament en la ja esmentada introducció: «Els canvis (de ruralista i agrarista a mentalitat industrial i urbanista) esperats i desitjats, en un poble vençut, humiliat i ocupat, han arrabassat valuosos bens culturals i el noms de les coses[...] les identitats s’han perdut en la insubstancialitat de la globalització perpetrada per plutocràcies monolítiques i refractàries i per l’acció dissolvent d’una absorció i dependència sostinguda tres-cents anys i accelerada en els darrers anys». Gràcies a les fotografies de fotògrafs com els que ens hi trobem en aquesta exposició, alguns «bens culturals, noms, identitats...» que han estat «arrabassats o perduts», els podem identificar, així com copsar la magnitud d’aquests canvis, posar en valor construccions oblidades, denunciar governs corruptes, vindicar professions de risc.... i en definitiva reconstruir i entendre, pel nostre compte, una mica millor el nostre passat, la història del nostre País, que val a dir que massa sovint acaba sent manipulada, reescrita ad hoc per a l’establishment i al servei dels de sempre.

Aquesta exposició, «D’un temps d’un País», és només un tast, unes pinzellades, una variada crònica sobre aspectes de la nostra història, bocins d’un temps que, com en la cançó de Raimon, per a tots «ja és un poc nostre», però ensems d’un País que per a uns quants «mai no hem fet», per a altres «ja anem fent» i per a la immensa majoria, ai! «no volen fer».