Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El mundo de los espíritus no está cerrado- Johan Wolfang Goethe

Flâneries espirituales* ** 

Hi ha relacions que estan tan ben travades semblen indestructibles. Com ara, les col.lusives: Un “juego” entre dos o más personas mediante el que se engañan a sí mismas, un juego que ES el juego del autoengaño mutuo, segons l’antipsiquiatre, Roland Laing. Un joc típic, per cert, de les famílies patològiques, ja sia en el sentit estricte del concepte, ja sia en l’ampli: les “famílies” o tribus ideològiques o religioses..

L’autoengany mutu, encara que tothom sap que està inventat, és un tema tabú. Ningú el pot posar mai en qüestió. Contràriament, provocaría una crisi que posaria en perill la supervivència grupal. La condemna del dissident, convertit en boc emissari dependrà dels contextos. La mort física, en els més primitius i, en els més refinats, l’ostracisme: el pitjor castic que se li pot infigir a algú, per cert, segons el filòsof i psicòleg, William James.

Sintetitzant al màxim Tot grup amb relacions col.lusives, sens dubte, és un grup totalitari. Com a prova evident, el sacrifici al seu si de les llibertats de pensament i d’expressió i de la mateixa veritat en l’altar dels interessos i “creences” “col.lectives”- que, en realitat, són les dels notables d’aquestes families o “families” o tribus ideològiques o religioses. Tot siga per l’estabilitat i la eternitat del TOT i la “concòrdia”i l’”harmonia entre TOTS plegats.

Uns grups patològics-totalitaris, invisibles en el nostre context per la seua “normalització” i/o per la seua“naturificació”, una volta eliminat tot contrast. De no saber-ne de millors, a arrasar-ho tot, excepte allò pitjor. Un autèntic malson diabòlic en les antípodes d’una societat humana– sobretot si s’enfilen al Poder.

_______________________________________________________

Un conte sufí: Cuando las aguas fueron cambiadas. Resumint al màxim, Khidr, mestre de Moisés, va advertir al gènere humà que les aigües que no hagueren segut guardades desapareixerien i que es renovarien amb una aigua diferent que enfolliria els hòmens.

Només un home va fer cas i va arreplegar aigua i la va emmagatzenar en un lloc segur. En la data indicada els torrents deixaren de córrer, els pous se secaren i l’home esmentat, tot vegent allò que succeïa, se’n va anar al seu refugi i va beure de l’aigua que havia guardat.

Quan va vore, del seu segur alberg estant, que novament començaven a córrer les aigües, hi va descendre, s’hi va entremesclar entre els altres hòmens i hi va comprovar que no només pensaven i parlaven de forma completament diferent a abans, sinó que ni tan sols recordaven allò succeït ni que els hi havien previngut.

I, quan tractava de parlar amb ells, es va dornar compte que pensaven que ell estava foll, tot mostrant-li hostilitat o compassió en comptes de comprensió.

Al principi, no va beure de l’aigua renovada, sinó que tornava al seu refugi per a prendre l’aigua guardada. Però finalment, per no poder suportar la tristesa del seu aïllament, tot captenint-se i pensant de manera diferent a la resta del món, va decidir beure la nova aigua. Aleshores, es va tornar com els demés i va oblidar de tot allò referent a l’aigua especial que tenia emmagatzenava. Ni que dir que tots els seus semblants començaren a mirar-lo com un foll al que, miraculosament, li havia vingut el coneixement.

Un encert del sociòleg, Lluís Aracil: Pertànyer a un grup és compartir els seus prejudicis, que seria, aplicat en aquest conte sufí, pertànyer a un grup és compartirla seua follia. Cap novetat. La típica tendència a la irracionalitat dels éssers humans. Com a animals de ramat, la necessitat de companyia – la patològica, més encara –ens pot dur a una extrema alienació. La història humana i l’actualitat mundial en són testimoni. I entre nosaltres, una curiosa espècie emergent amb aspiracions d’hegemonia i dominànciat: els alienígens valencianoparlants i castellanoparlants, la invisibilitat dels quals obeix a estar amagats per la seua pròpia evidència- una feliç expressió de Lluís Aracil.

Un herculi treball espera al lliurepensador: el dilema entre la veritat o la companyia. La tria de la veritat el porta a la soletat del corredor de fondo i la dela companyia, a l’alienació. Tertum non datur.

____________________________________________________

En mi pueblo, sin pretensión tengo mala reputación.

Haga lo que haga es igual: todo lo consideran mal.

Yo no pienso hacer ningún daño,

queriendo vivir fuera del rebaño.

No a la gente no gusta que uno tenga su propia fe.

Todos, todos me miran mal, salvo los ciegos; es natural.

(Versió de Paco Ibáñez de La mauvais reputation de Georges Brassens. I una pregunta: algú l’ha versionada al valencià-català-balear?)

______________________________________________________

La veritat vos farà lliures – Jesucrist.

_______________________________________________________

(continuarà)

*El flâneur espiritual és un passejant pel món dels esperits que, amb l’atenció flotant, seguix el seu pensament en una direcció fins que una relació pel sentit, una relació per analogia, una associació lliure d’idees o senzillament la serendipity (la casualitat afortunada) el fa canviar de direcció. I aixina, succesivament, fins que al final del seu passeig, que igual potser el punt de partida o les seues antípodes.

I valguen estes flâneries com a una invitació al lector a fer les seues pròpies.

**El primer lliurament d’aquestes flâneries espirituals es va publicar al Diari La Veu l’11 de març de 2019.