Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

I Tardor 2012

És el primer dia de tardor a ciutat, i les ombres de l’horabaixa s’han espavilat a ocupar-la, tot i que l’artifici que els ix a l’encontre, volent-se-les oposar amb juguesques resulta patètic, els llums que amb prou feines il·luminen poc més enllà que la brutícia oliosa dels carrers, lluents de tan transitats, els cotxes que guaiten per tots els racons temptant d’evitar el tràngol dels desplaçaments sota la fosca, la gent que pul·lula més de pressa, com esperitada de sobte en adonar-se que el dia s’escurça i fa tard a ésser d’hora en lloc imaginat que no siga la llar protectora, i l’enrenou del tot contrari al xiuxiueig del remoreig dels arbres ho inunda tot de cop.

II Paisatge canviat

Costa d’ordenar les coses, i els pensaments encara més. Aquell matí sortia de passeig, com gairebé sempre, sense rumb, per deixar anar les idees i el cap lliurement, que no destorbaren els passos, i que el paisatge al seu torn mirés de ser amable, urbà, però sense identificar-se concretament en res, lluny dels estereotips a què tan acostumats ens té el cap i casal doblement lleial, i tan antipàtic al poble que li hauria d’haver estat guia, a la gent a la qual hauria d’haver servit de model i exemple de cohesió, i en canvi, tan poc ocupat de les coses llurs, que els poetes varen haver de fer mans i mànigues per poder-la cantar, la ciutat, bruta i plana, i on sempre han acudit propis i estranys a la recerca d’aixopluc, d’una oportunitat que els localismes estrets defugien, i des d’on s’han escrit ficcions reparadores de país, s’han reunit celebritats, i s’han encetat projectes que, malgrat l’amfitriona, encara duren i són models, però els recels hi són, al sud, al nord, als barris que s’oposen a les polítiques anorreadores de diversitat que apel·len a una capital que mire per les glòries de la pàtria aliena i voldrien ser-ne part del proïsme propi i no del foraster. Així que vaig optar per agafar el camí de l’esquerra i atansar-me a poc a poc cap a Russafa, pel carrer de Pere III el Gran, cantonada amb Lluís Santàngel, on antigament hi havia una mantegueria, Izquierdo, que sense voler ésser una botiga de grans pretensions, era d’aquells establiments que li afegien una mica de categoria al barri, just als marges de l’Eixample i Montolivet, on se situa l’Escola d’Artesans antiga, ara Institut de Secundària Blasco Ibáñez, baix que ara regenta una família d’equatorians amb les deixalles sobreres d’aquell local, que prèviament va provar fortuna amb uns habitants de les rodalies, segurament forasters de segona generació, com tants altres, que pels voltants dels anys quaranta i cinquanta provaren sort i s’instal·laren per les contrades creixents dels afores urbans, procedents de la manxa, sobretot, d’Aragó, alguns, i uns quants d’andalusos, però tampoc no els va anar bé, tot i que aquells primers estadants de l’antic ultramarins s’ho treballaven una mica més que aquests d’ara, però el fill de l’ama, prim i de pentinats canviants, una mica calb i poc harmoniós en els gestos, no arribava a tenir l’aparença necessària i suficient que qualsevol lloc de teques ha de tenir per poder obrir-se franca a la visita dels potencials clients, cada cop menys habituals i compromesos, cosa que sí que havia assolit l’original menjuqueria, i després d’haver esgotat les opcions que els lloguers permetien i els guanys concedien desaparegueren sense deixar petjada visible, per donar pas, poc temps després, que la botiga va romandre closa, als sud-americans que han aconseguit esborrar del tot el record que d’aquells temps poguéssem tenir els veïns del lloc, perquè de fet no han conservat cap traça que indique que al local es venga res, tret de l’escaparata esquifit i famèlic d’ampolles heretades dels bons antanys, ja del tot caducades, i és el lloc on viuen, no se sap de què, un grup de gent, incerta, de difícil còmput, que igual estan oberts que tancats, o que s’estan al carrer asseguts amb els col·legues de torn, sempre els mateixos, al mateix banc que hi ha al davant, consumint l’únic producte que es renova al local, la cervesa de litrona més econòmica del mercat, que comparteixen a la rodona i acaben llançant al contenidor de vidres que tenen just devora, sense haver-se d’aixecar per fer-ho, cosa que desllueix molt la raconada, òbviament, on hem passat de tenir uns vitralls que engolosien els passavolants i els convidava a entrar, delerosos de provar aquell pernil excel·lent, aquells salats de gourmet, o senzillament adquirir els imprescindibles del dia però de bona qualitat, sense haver-se de desplaçar fins al centre, a haver de canviar de vorera si vols evitar-te una topada desagradable, un comentari d’argot de desocupats a la valenta, o una mirada que gens justifica el fet de rebre-la, moltes dones joves ho fan, canviar de ruta, i altres no perquè s’han convertit en part del paisatge, tantes hores com s’estan a l’aire lliure, sense fotre un cop útil, que no siga el gest indolent típic de les situacions on ningú està còmode.