Educació Financera

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

L'educació en la Grècia clàssica buscava un equilibri entre el conreu de la ment i el del cos. Poesia i gimnàstica, filosofia i tècnica, convivien en saludable equilibri buscant desenvolupar l'excel·lència de l'individu, que esdevinguera «kalós kai agathós», allò que hui podríem, en paraules d’Emilio Lledó, anomenar decència. S'entenia la formació de l'individu com un projecte global que permetera que el ciutadà pogués interaccionar amb mesura i justícia. Em sembla pertinent aquesta mirada a l'antiguitat, com a inèrcia necessària, i com a pulsió que em possibilite entendre el present, on veig una nebulosa que amaga el debat sobre els objectius de l'educació.

Amagar i confondre, com en un exercici d'escapisme, són eines claus en la retòrica capitalista, envoltada d'un utilitarisme maniqueu, que ens parla de la improductivitat de sabers com la filosofia, el grec i el llatí.

Grans institucions com el Consell d'Europa i el Banc d'Espanya insisteixen en la importància que tenen, per a la felicitat de les persones, saber estalviar, planificar despeses, atendre les cites mensuals amb les comissions bancàries i pensar, des de la joventut, en la jubilació. Clar, el ciutadà del segle XXI viurà endeutat tota la seua vida, no tindrà temps per plantejar-se altres coses, com llegir Safo, Píndar o els diàlegs platònics. Que Eros no li agite els sentits.

No serà un oxímoron, Glaucó, l’expressió «educació financera»? 
Somni d'una ombra és l'home, escrigué el poeta beoci, que no va conéixer la intenció per part dels bancs centrals d'omplir d'ombres els nostres somnis.