L'home que no va voler tornar al seu país 3

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Tercera part

Capítol 2

Al seu carrer, els lladrucs de gossos i la piuladissa d'ocells no aconseguien a migdia trencar el silenci, que formava part de la vida del camp i que cada cop patia més agressions. Els llauradors el respectaven perquè tenien l'hàbit de fer una becada després de dinar fins a les quatre o a tot estirar dos quarts de cinc. Caram, aproximadament l'hora que a Anglaterra la dona i ell dos prenien té. De matins, ells dos s'estimaven més tractar de dormir fins tard prou, llevar-se i al migdia anar al pati posterior del bar a prendre cerveses i menjar qualsevol cosa. Com en un pub, potser. A les vespradetes, si els abellia, podien anar a caminar pels camins al voltant del poble, o fins a la muntanya. Que ningú parlés ni entengués la llengua anglesa els donava més independència i ells saludaven amb unes quantes paraules de castellà que sabien. Mentrestant: "peace and quiet", la resta tant li feia.

La calma va durar fins que la dona, amb texans i camisa blanca, però amb el cigarro a la mà esquerra, va caure per les escales. Cague en la mar, podria haver-se fixat on posava els peus o haver-se agafat de la barana. Va ser una cosa molt estúpida, no diria que no, però allà era ella amb el seu dolor. La va veure com un avió fumejant quan queia durant la guerra. El seu crit sec, com una explosió. Va quedar immòbil. Sols que hagués tingut un paracaigudes no s'hauria trencat el maluc.

Els metges d'un hospital proper, que per sort parlaven anglès, la volgueren operar malgrat que li van donar poques possibilitats d'èxit amb una fractura com aquella. La dona explicà que patia osteoporosi severa, però que no complia amb el tractament que li posaren. Es negà a l'operació. Mai no digueren una paraula contra els metges ni contra l'hospital, ans al contrari. Es quedà al llit de casa on llegia novel·les i sentia música amb un volum una mica fort. Les cases veïnes no estaven habitades. L'habitació amb olor de vi, fum dels cigarrets i de marihuana. A excepció dels primers dies, mai més va anar a rehabilitació. Es va rendir de seguida.

En Henry Carson no suportava veure-la tan fràgil. No es feia el desentès per bé que tampoc s'esforçava gens: un inútil en la lluita per la vida. No era d’estranyar, ja que més aïnes la seua cosa favorita havia estat la destrucció i la mort. Ara seguia el mateix camí. Li hauria agradat ensenyar-li a fer exercicis, igual que havia instruït alguns pilots en certs moments. Estava quasi segur que hauria fet un bon fisioterapeuta.

Continuarà...