Nacional franquisme

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací 

Vivim dins d’un sistema podrit. El nas està acostumat, però de vegades algú remou el tarquim i no podem evitar tornar a olorar eixa gran corrupció que ens envolta.

Molts mitjans de «comunicació» intenten despistar la nostra atenció. Ara amb el volcà, fins ara amb el virus, després amb la nova crisi. Però les maniobres de distracció no eviten, del tot, que l’esquelet del monstre siga visible quan l’agressió és poc subtil.

Tots els estats tenen la seua quota de fem i, possiblement, els més poderosos en tindran més, encara que millor amagat. El nostre Estat, aquesta Espanya que diuen nasqué abans del «Big Bang», és hereu d’una dictadura que morí en el llit, i això encara estem patint-ho!

L’encàrrec que li feu el dictador al seu successor podríem resumir-lo en «una, catòlica i blava». Quasi 50 anys després d’allò sembla que han aconseguit els seus propòsits, però en el camí han descarat moltes voltes el costat fosc de l’Estat, les clavegueres.

Tres exemples il·lustren eixa lluita «nacional franquista» per a evitar que els «perdedors» de la guerra del 36 guanyaren, en democràcia, cap lluita important. El primer és tota la repressió que ha patit el moviment independentista d’Euskadi amb l’excusa que defensaven les mateixes idees que els violents. «Sense violència es pot parlar de tot», deien. El segon és la «lawfare» (guerra judicial) que ha patit l’independentisme a Catalunya. El tercer exemple, el més recent, és l’assetjament mediàtic i judicial a una esquerra espanyola que ha intentat destapar les misèries del «règim del 78».

És tot tan evident que no hauríem de necessitar cap anàlisi per a valorar l’enorme grandària i poder de la bèstia. Però molta gent encara viu en la por d’aquella època de silenci. Parlar-ne del tema obertament és perillós, diuen. Pensar també ho és, «pensen».