La vida, com a procés (VI)

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací


El mundo de los espíritus no está cerrado- Johan Wolfang Goethe


Flâneries espirituals * **

  • Potser, la identitat masculina i la identitat femenina – preses en el sentit tradicional- siguen més socials que genètiques. És a dir, que potser allò masculí i allò femení siguen més adquirits que naturals. La identificació i l’emulació són procesos a tindre en compte, crec. ¿O seríem iguals els hòmens i les dones si també ens identificàrem amb les mares i els pares respectivament i els arribàrem a emular.
  • No se trata de ser otro, sino de cambiar las malas costumbres por buenas costumbres, Thomas Elliot, poeta. Somos lo que hacemos, Jean Paul Sartre. Tot sortejant alguna contradicció, la síntesi del dos pensaments crec que és un instrument vàlid per a certes transformacions. El canvi de costums bons per roïns, per ser un canvi en la nostra existència, ha d’implicar, crec, un canvi en la nostra essència.

La seua detecció seria el principal problema. Per la seua interiorització i automatització, molts dels nostres costums es poden prendre com a “naturals” quan només són culturals. Un remei, evidentment, el diàleg cultural. Vegent les altres cultures des de la nostra i l’estranyant la nostra de les altres estant, es pot fer un bon pomell de bons costums propis i aliens, tot destriant els roïns.

Per exemple, un parell de costums nostres a mantindre – i qui no els tinga a incorporar: a) no s’han de posar tots els ous en la mateixa cistella i b) qui em vullga que em compre, qui no que em deixe. Uns proverbis anglesos anglesos, per exemple, a prendre com a costums: a) tota voluntat fa un camí i b) no s’ha de tirar el xiquet de bolquerets amb l’aigua bruta de la banyera.


Una condició sine qua non per al reconeixement de la vàlua d’una obra o de la categoria d’un valencianoparlant entre nosaltres sembla ser la seua legitimació a Catalunya.

I, evidentment, de ser-hi contrària als seus pressupostos establerts, encara que siguen molt apropiades per a nosaltres, el seu ninguneig ací està assegurat. La causa, crec, el nostre sentiment d’inferioritat. Un sentiment, per cert, per antiempíric, a foragitar.


  • Un clar indici d’autoengany: una flagrant oposició entre allò que diguem de nosaltres mateixa i la nostra existència real.

  • Unes operacions espirituals en proporció inversa: les fantasies compensatòries i l’acceptació de la realitat.

  • Tot context caracteritzat pel tu ja m’entens, per donar-se la raó a sí mateixos, per la predicació entre conversos, per l’autobombo i pels bombos mutus…, és un context hostil per al pensament i la paraula i, per tant, la llengua no hi pot ser concebuda ni desenrotllada com a instrument de comunicació i participació en la Humanitat.

  • Instint de vida o instint de mort. That is the question.

(continuarà)

*El flâneur espiritual és un passejant pel món dels esperits, que amb l’atenció flotant seguix el seu pensament en una direcció fins que uns signes, una relació pel sentit, una relació per analogia, una associació d’idees o senzillament la serendipity (la casualitat afortunada) el fan canviar de direcció. I aixina succesivament fins al final del seu passeig que igual pot ser el punt de partida o les seues antípodes.

I valguen aquestes flâneries com a una invitació al lector per a fer les seues pròpies.

**El primer lliurament d’aquestes flâneries espirituals es va publicar al Diari La Veu l’11 de març de 2019.