Boira XXIX (a)

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

I Primeries del 13

Ara fa vint anys encetava el meu viatge a Ítaca, amb moltes precaucions i temors, però amb una sacada d’il·lusions i de ganes d’escodrinyar nous viaranys immensa, com sol passar en gairebé totes les empreses de futur, una mica d’incertesa i un bastant de força dels dedins, alimentada a cada tram novell d’un recent record vivíssim d’emmirallament rejovenit com feia temps, l’empremta del mestre que hi confia, la mà de l’amic que t’acompanya a l’estació de trens, la butxaca deixada per l’amiga abandonada, amb la minúscula experiència de la feina suspesa i la promesa d’un avenir del tot infinitiu, la germana que acaba al Comtat Franc la carrera t’espera de primeres per a després deixar-te caure París avall en direcció a Brindisi, cap a Bari, port de destinació i porta de tota la resta quan cap al tard del 3 de febrer de 1993 la vaig veure, de samarreta mitja cordada (feia calor a l’hotel) i una rialla impresa a la cara que cap traçut fóra capaç d’esborrar. I encara.

II La casa recercada

Les organitzacions humanes s’han estructurat, bàsicament, sobre la terra que han ocupat, una vegada que s’instal·laren més o menys definitivament, els animals que feien servir per travessar-la i les dones fèrtils que les podien poblar i, ja des d’Hel·lena la lleugera de seny, aquestes han resultat ser el motiu central de les disputes i el símbol diferenciador sobre el qual se sustenten les quatres grans religions monoteistes (cristians, musulmans, jueus i budistes), en funció de la participació intensa o no en llur cos ideològic, la base de qualsevol discrepància; els tàrtars –budistes- a Orient frenats pels russos (d’Armènia i Crimea ençà), els musulmans d’arreu matisats des de la Il·líada i l’Eneida a l’oest i el sud d’Europa, bressolant el món cristià. I els jueus? Encara no s’han instal·lat. O sí?

III Finances de finals d’hivern

Ja arriben els ressons de les novetats que demà abans de dinar seran història, tan de pressa s’inauguren els esdeveniments i es clouen, i l’espècie humana se sap la més intel·ligent del planeta per controlar i fruir d’aquestes collonades que anomena tecnologia de la comunicació i de la informació, de la globalització en què diu viure i de les implicacions immediates que arrossega, ara aquí, ara allà, després una mica més a la dreta o a l’esquerra, amunt i avall, tothom sembla que és ja ubic o ubiqua, no en funció de llur gènere sinó segons quant ho és, i el papa Francesc, pobre, que amb prou feines ha aconseguit uns minuts als telenotícies a costa de jugar-se-la apropant-se més del compte als incondicionals que l’esperen ploga o neve pels encontorns de Sant Pere, no ix en les apostes dels màxims, tot i que li han fet escorta el dia del jurament els líders del món, tan sostrets com sempre als daltabaixos de les finances, i és que sembla que hagen viatjat fins Roma per assegurar-se que el nou bisbe de l’eterna ciutat no faça allò que està anunciant des què es va imposar el nom del d’Asís, que pregarà perquè la terra siga menys rica de pobres, la qual cosa vol dir que els deutes que els rics esperen cobrar d’acord amb els terminis segellats contra aquells o s’han d’ajornar o s’han d’amagrir, i això és molt i molt perillós per a l’espècie depredadora que som; ens va el pedigrí. Mentrestant que arribe la primavera.