Gèneres Cinematogràfics IV

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

 Ciència-ficció i Fantàstic

Serietat i empirisme girat de fantasia i de coses sinistres. Definirem el gènere, amb Sam Moskowitz, com «una branca de la fantasia identificable pel fet que facilita la deliberada suspensió de la incredulitat per part dels lectors (espectadors, en aquest cas) a través d'una insistència a crear una atmosfera de credibilitat científica sobre unes especulacions imaginatives sobre la ciència, l'espai, el temps, la sociologia i la filosofia».

L'espectador accepta, doncs, entrar en un món on la lògica no és la mateixa que regeix el seu, però no des de posicions o creences personals (que seria el cas del cinema de terror), sinó des de la ciència. Posicions que variaran amb el temps i l'espai, com fa la mateixa ciència.

El fantàstic és un gènere que requereix la submissió de l'espectador a les seues pròpies lleis internes, on tot és possible. Però també és el gènere on la realitat exhibida pot coincidir amb la de l'espectador, on es produeix la confusió entre allò que és real i allò que és imaginari, on les dues lògiques poden ser versemblants i apareix el dubte i l'ambigüitat. Territori que no ofereix explicacions raonables a allò que narra, però que són probables.

La ciència-ficció és un gènere que implica un canvi de versemblança i desenvolupa una funció mítica: caràcter màgic d'allò que és fantàstic i mític religiós de la ciència-ficció. En qualsevol cas, sembla que el canvi de versemblança, la presència del mite, que ajuda a fer creïble allò que no s'ha de demostrar, i la mitologia de la ciència en aquest segle vint, són elements bàsics de la ciència-ficció.

La ciència-ficció, inscrita en el fantàstic, comporta una irrupció de l'imaginari en allò que és real en utilitzar la ciència com a contrapés de la fantasia, provocant així la transformació d'el que és versemblant en un referent científic que complirà un rol mític.

És un gènere que té moltes referències literàries. Normalment, el mecanisme de recreació va del que és científic, que serveix com a plataforma real, a allò que és fantàstic, que és on l'autor eixampla i construeix la seua visió al·legòrica del fet empíric. Hi ha autors, com ara H.G. Wells, que fins i tot mostren preocupacions de tipus social i enfrontaments entre mons diversos, deixant-li a la tècnica humana l'alternativa del triomf, utòpicament, on la cibernètica jugarà un paper molt important. Altres autors mostraran la seua preocupació sobre l'evolució de l'home a la terra.

Molts personatges del còmic, d'altra banda, han passat a la pantalla de la ciència-ficció. Aquí el trucatge n'és una peça fonamental de la narració, i no solament un element decoratiu, com ho són també els decorats i el maquillatge, necessaris en aquest discurs atmosfèric. Alguns trets característics de certs personatges es fan extensibles a tota la humanitat.

Citem a continuació alguns blocs temàtics. Un tema molt utilitzat ha estat l'espai exterior, ja des de posicions gairebé teatrals (període prehistòric: 1898-1928), recordem El viatge a la lluna, 1902, de Georges Méliès. L'altre bloc temàtic a què ens podem referir és al temps, ja siga l'anticipació, és a dir, portar a presència mons antics, com ara El món perdut, 1925, de Harry Hoyt o Horitzons perduts, 1937, de Frank Capra, ja siga la possibilitat d'anar cap al passat o cap al futur mitjançant una màquina, com ara El temps a les seues mans, 1959, de George Pal, entre moltes. Un tercer bloc temàtic podria ser la fantasia política, amb exemples com L'increïble home minvant, 1957, de Jack Arnold, que mostra la petitesa de l'home respecte del món que l'envolta. Un altre bloc temàtic seria el món dels superhomes que intenten un domini total sobre la humanitat, com ara el retrat de la societat maquinista de principis de segle que fa Fritz Lang a Metròpolis, 1926. Però els eixos temàtics principals són el doble, el mal, la monstruositat (gegantisme o bestialisme), l'antropomorfisme, les alteracions del cos humà i la supervivència, juntament amb el viatge.

La ciència-ficció és el reflex de les fòbies, entre altres miralls, del segle XX, i ens permet una lectura en clau antropològica de la nostra societat, des de la fantasia, des del simulacre de la veritat que és tot el cinema, però, aquí, amb voluntat de transformació versemblant. Els suports narratius més importants són: l'home de ciència (el savi foll, l'aprenent de bruixot, el savi patriota i màrtir), el dolent, l'heroi i la dona.