Boira XXIX (b)

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

I Dia de la República de 2013

Un temps això del dia de la República, de ca nostra, era una efemèride que molta gent commemorava, tiris i troians, si se’ns permet l’expressió, perquè ni tothom sabia ben bé què era el que se celebrava, els més seriosos, aparentment, ni molt manco la generalitat de la gent n’havia sentit a parlar, els jovenots, que a tot s’afigen si olen la gresca, i després estaven els hereus de la gran desfeta, fills més o menys sabuts del què d’aquell temps pretèrit que va cloure’s el ’39 per la força de les armes, un fet que ens era relatat com una grandíssima excepció entre nosaltres i, àdhuc, en la història extensa de la humanitat –la guerra fratricida del XIX americà quedava molt lluny com exemple-, i així s’eludia haver de donar explicacions d’un fet lamentable, que entre germans s’arribara a odiar i a matar, com si els familiars estiguessen lliures de discutir, cosa que vèiem cada dia a les millors famílies, quan la cosa era ben bé una altra, i era que per la força de les armes, un cop més, de ca nostra, s’havia malbaratat la convivència, més o menys ajustada entre diferents, i s’havia imposat l’erma dictadura que tot ho iguala en la carència més absoluta de tot, començant pel fet de poder pensar, i el temps anava passant i ningú volia recordar que aquest país està fet per la força de les armes –guerra de successió de començaments del XVIII- i fins aquí ningú sembla voler posar-hi remei, tothom accepta de grat que això tard o d’hora s’arreglarà tot sol, i no serà així, i ja ho estem veient altre cop, cada cop que es qüestiona la pretesa unitat hi tronen les trompetes a sonar sons de desfeta, reclamant veritats inamovibles que únicament el dimoni sap gestionar, la monarquia front a la república, l’erma igualtat front a la sana diferència en la pretesa fraternitat.

II Aprenentatge

Haig d’agrair-li tantes coses a la meua Gràcia que si em posés no acabaria, que m’haja estimat més enllà dels límits raonables i de la paciència deguda quasi és la fita menys significativa, perquè he aprés amb ella a estar al món i això va més enllà de la nostra relació, copsat el sabor de les coses petites en ordre, sense angoixes curulles de presses, assajat la pau en solitud i aprés a no reclamar de ningú l’atenció que envers jo de mi mateix mancava, escoltat en silenci el jardí de Consell, guaitat els capvespres assegut a la piscina del campus d’Elx, he arribat a mirar-me els estris de la casa nuclear de València i saber-me’ls meus amb ella, a romandre quiet a la cuina mentrestant s’organitza un bon àpat, àdhuc assajar-lo jo sense dèries ni esquitxos al cervell, assaborir els canvis del meu cos i esbrinar-ne les estructures com mai no havia aconseguit de fer, seure’m amb ell i no trobar-lo alié, parlar amb mon pare per telèfon sense que això implique un devessall d’energia improductiva, i usar paraules grates a tots, reconfortants, després de tantes guerres inútils. Això i més, li haig d’agrair.