Ona I

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

 

I

 

Arbre genealògic de Penny de los Nazaríes, Ona.

 

Pares
Enosch de Mutrayil [I] i Aloha de los Nazaríes [II]
 
Avis
Paterns [I] 
Dino de Villarejo (A) i Carla de Villarejo (B)
Materns [II]
Aron de Villacristi (C) i Dama de la Cruz del Reto (D)
 
Besavis [I]
[Omen vom Radhaus (a) / Fenia de los Madriles (b)] (A) i
[Tyson vom Köttersbusch (c) / Gina von der Karl-May-Höhle (d)] (B)
[II]
[Turko de Gold Shark (e) / Maily de Villacristi (f)] (C) i
[Erasmus de los Nazaríes (g) / Rana vom El Tous (h)] (D)

 

Imitar la vida més bella i més excel·lent...la tragèdia més autèntica...de la mateixa classe que poesia...(el) drama més bell, l’únic naturalment apte per a crear la vertadera llei.

Plató, Lleis 817b

 

Quan no és un mitjà directe i clàssic de l’oratòria que per a les ments sanes no es presta en cap moment a confusions, la ironia es converteix en desgavell, en un destorb de la civilització, en un flirteig brut amb l’estancament, amb tot el que va en contra de l’esperit positiu, amb el vici.

[Settembrini a Hans Castorp]

La Muntanya Màgica, Thomas Mann

1

Què podria acompanyar a entendre, que no siga la voluntat de voluntat de saber, que sempre resulta una acció de dominació, a entendre la posició de l’home en el món, més enllà de la lícita expressió del plaer, en totes les seues facetes, que ens assegure una independència de qualsevol temptativa de reducció a cosa, en aquesta conjuntura de tecnificació, aigües residuals del bosc, bosc en el clar del qual s’hauria de realitzar la in-cissió vertadera de la proximitat entre pensament i poesia?

2

Hem sustentat en la Idea la Veritat de l’Ésser, i hem restringit la capacitat de ser capaç de teoritzar-la a qui seria durant dos mil anys jutge i part del concepte, més enllà del món tangible, i ens hem instal·lat tan enfora del pes del se que ja no som capaços d’entendre què pot ser això de la mort, si més no als contextos on la vida tampoc no té ja gaire sentit, si no és la immediata satisfacció, no ja d’un desig, que seria èticament raonable, sinó del més fútil caprici, i partim enmig d’un oblit que va començar sent un error, aquell en què ens vàrem col·locar en fer de l’Ésser una Metafísica.

3

Cada dia era, aleshores, un mirar pel finestral a la vida que passava, i era un lloc càlid on gairebé cap cosa, excepte les visites inesperadament grolleres, gosava contrariar-te, en aquelles plàcides tardes de les primaveres d’hivern, tan concretades de futur aeri, i les veres, preàmbul de l’estiu, més intens, però tot i així agradoses de deixar arribar pels contrastos en les maneres i els canvis dels éssers que hi pul·lulaven, fins que accidentalment hi vaig davallar, sense gens d’entusiasme, al contrari, menystenint aquells que m’havien precedit en la inutilitat de la tasca, i ara, anys després d’haver transitat la vacuïtat del no res, ara, agraït als déus que m’hagen permés de continuar observant alié al món compartit pels altres, seguesc guaitant el frenesí de l’absoluta improductivitat de les accions dels homes, segur, ara sí, que ni una sola espurna del seu alé putrefacte em pot ja ni tan sols afectar ni passant devora jo, ni encara aturant-se a saludar.

4

La humanitat, en general, però més com més tecnificada està, regressa a una solitud extrema on el llenguatge no verbal, els matisos de la inflexió de la veu, els subtils canvis en la mirada, l’expressió corporal en definitiva, desapareixen, i amb la pèrdua s’emporten la capacitat d’empatitzar amb l’altre, de tenir per l’altre una via oberta per on poder-se apropar al diàleg, a aqueixa dialogia que únicament es pot manifestar en un espai d’acollida, d’inclusió democràtica, i així tornem a les prèvies del llenguatge, al grau zero on la terra no coneixia cap traça de món i l’home, en sentit estricte, encara no hi era.