País, països, catalans (1)

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 21 de juny de 1992 l’escriptor Joan Fuster i Ortells moria a la seua casa natal del carrer Sant Josep 10 de Sueca (la Ribera Baixa). Amb el seu traspàs, la literatura catalana perdia un dels seus millors assagistes, un intel·lectual que sacsejà consciències adormides, un referent per a moltes generacions, una mena d’enfant terrible o de fera ferotge per a l’establishment, i que fou com una pedra en la sabata per a botiflers, llepons de tota mena i molts polítics: els ultres de «per a ofrenar noves glòries», els del «regionalismo bien entendido» i aquells altres disfressats de «valencianistes» que, com diria el president Josep Lluís Albinyana (Un president sense país, 2018) caminen entre «luces y sombras» i sempre és un «quiero y no puedo», jo en diria un «no quiero» dissimulat...

Enguany farà cent anys del seu naixement i la Generalitat Valenciana, en un acte que tingué lloc a l’Institut Valencià d’Art Modern a finals del proppassat mes de desembre, declarà el 2022 com l’Any Joan Fuster. Per tal de donar visibilitat a l’efemèride presentaren, als mitjans de comunicació, la imatge que acompanyarà les activitats que aniran realitzant-se al llarg de tot l’any. Es tracta d’una silueta, realitzada per Dani Nebot, en la línia d’altres que ja coneixem, sobre l’escriptor suecà. Davall del traç hi figura la frase «Cent de Fuster», i un lema: «País, paisatge, paisanatge».

Per a molta gent aquest lema escollit, «País, paisatge, paisanatge», no li dirà res, ni li donarà cap importància, alguns potser el trobaran encertat i per a altres pensem que és tota una provocació. I és que val a dir que aquestes tres paraules no han estat escollides per casualitat, no, la persona o persones que les varen triar sabien el que es feien, doncs com ens recorda en un piulet el professor Amadeu Viana, «el lema macabre és el títol d’un dels articles més famosos d’Unamuno, d’un febrós entusiasme per Espanya que cal rellegir». Un escriptor contra qui Joan Fuster va escriure un bon grapat d’articles. Així doncs, si fem cas a Viana i llegim el text en qüestió, (que podeu trobar a Vilaweb), ens adonarem que, efectivament, aquest «País, paisaje i paisanaje» fou el títol d’un article de Miguel de Unamuno, publicat el 22 d’agost de 1933 al diari Ahora. Un escrit que estem convençuts que Joan Fuster degué conèixer i que tindria en compte, entre altres raons, per escriure l’any 1975 el llibre Contra Unamuno y los demàs. L’article, una mena de metàfora d’una Espanya que, com una mà abraça tots els pobles, destil·la un sibil·lí nacionalisme espanyol. És ben curiós que Unamuno critiqués els nacionalismes, quan en realitat ell era un nacionalista espanyol de pedra picada. Només cal llegir-lo per constatar aquest ranci i excloent nacionalisme espanyol que ha sigut, i ho continua sent, incapaç d’acceptar que l’estat espanyol és plurinacional i que més allà de la cultura castellana n’hi ha altres que malden per sobreviure, dins d’un estat que obsessivament les persegueix per anorrear-les. Unamuno, entre altres temes, en parla de «frívolas juventudes de los nacionalismos regionales. Cómo las están poniendo con los deportes floklóricos, los bailes dialectales i las liturgias orfeónicas! Qué paisanaje están haciendole al paisaje!». A més a més, els assenyala amb el dit i els insulta: «Esos, los de la diferenciación, suelen ser señoritos de aldea, que no aldeanos, cuando no algo peor y es señoritos rabaleros de gran urbe [...] En el fondo resentidos: resentidos por fracaso nativo. Les conozco a esos pobres diablos. Querían convencerse de que eran una especie de arios, de una raza superior y aristocràtica». Així doncs, segons l’il·lustre Unamuno, si defenses la teua cultura ets un «señorito de aldea», «pobre diabló», un «rabalero», «ario» o un «aristòcrata». Ai las! quanta rancúnia i prepotència mesetaria. El problema és que passen els anys i tot, si fa no fa, segueix igual, els Unamuno d’ara ens diuen «supremacistes», «insolidaris», «separatistes»...

Respecte de la llengua el que diu clama el cel: «Conocí más de uno que en su falta de conocimiento de la lengua diferencial del país nativo, estropeaban adrede la lengua integral del país histórico, de la patria común, de esa mano que nos sustenta, entre Mediterráneo, Atlántico y Cantábrico a todos los españoles. Su modo de querer afirmarse, más aun, de querer distinguirse era chapurrear la lengua que les había hecho el espíritu». Així que «lengua diferencial» i «lengua integral». Segons Unamuno l’espanyol és la llengua completa, la que ens integra a tots plegats, la que cal parlar bé, mentre que les altres ens separen, perquè són diferencials. És més, quan parlem aquesta «lengua diferencial» no fem altra cosa que «chapurrear». Açò sí que és nacionalisme, nacionalisme espanyol en estat pur. Unamuno si que era un pecfecte supremacista, d’«una raza superior», que no podia suportar que els «nativos», ressentits i fracassats segons ell per no dominar la llengua pròpia, la «lengua que les había hecho el espíritu», parlaren una llengua que no fos l’espanyol, que segons ell «estropeaban adrede la lengua integral del país histórico, de la patria común». Aquesta concepció obsessiva i excloent de creure que l’espanyol ha de trepitjar la resta de llengües peninsulars, aquesta fal·làcia que ens repeteixen que el castellà és la llengua que «nos hemos dado entre todos», em recorda aquelles malèvoles paraules del Borbó: «Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntat libérrima, el idioma de Miguel de Cervantes». Unamuno haguera signat al peu de la lletra aquestes paraules del rei emèrit, i fins i tot encara va una mica més enllà. Mireu de quina manera acaba el seu article: «... del país de esta mano de tierra que és España! Mano y lengua. Lengua de tierra en el extremo occidental de Eurasia, en vecindad del Africa. Mano que cojió a América y lengua que habló en su lengua. Y desde arriba otra mano le señaló su misión, su historia. Por encima de regímenes».

Efectivament, ens està parlant de la conquesta de les colònies americanes que va suposar, cal dir-ho clar i alt, l’anorreament de cultures i llengües natives. No fou «por voluntad libèrrima», no, fou per imposició. No fou la «lengua que habló en su llengua», fou la llengua dels conquistadors que s’imposà per la força de les armes i que silencià les que els nadius parlaven. Però Unamuno, com a nacionalista espanyol fins a la medul·la i com a «fervent cristià», ho justifica tot perquè té la mateixa concepció d’Espanya que tindrien anys després els franquistes: «España és una unidad de destino en lo universal» i la seua llengua, l’espanyol, és una llengua que té una missió divina, beneïda per Déu: «Y desde arriba otra mano le señaló su misión, su historia». Però si encara dubteu d’aquest espanyolisme messiànic que brollava de la ploma d’Unamuno, mireu què diu en la seua novel·la Niebla: «...español sobre todo y ante todo, y el españolismo es mi religión, y el cielo en que quiero creer es una España celestial y eterna».

Doncs bé, una vegada llegit l’article hom no pot més que donar-li la raó al professor Amadeu Viana. Haver escollit aquest títol com a lema de l’Any Joan Fusterés, com deia més amunt, tota una provocació, un insult a la memòria de l’escriptor suecà. Si encara ho hagueren fet com una mena de revulsiu, per provocar la discussió, el debat.. per confrontar idees com li agradava a Fuster. Però em fa l’efecte que no és aquesta la intenció venint d’on ve, de la Generalitat Valenciana. Més aïnes té unes altres intencions. Com s’hi pot escollir com a lema l’article d’un senyor que menyspreava la nostra llengua i deia coses com: «No debéis dar a vuestros hijos una enseñanza en valenciano [...] el exclusivismo puede producir un grave conflicto entre la lengua regional y la lengua oficial de España, que no es una lengua castellana nacional, sino internacional, que hablan más de 20 naciones» (Miguel de Unamuno, Conferència a l’Ateneu Mercantil de València, 1919).

Si Joan Fuster alçara el cap, de segur que diria: «Cristo! i havíeu de triar el títol d’un article d’aquest "espectáculo intel·lectual" que em dona "grima"»? Amb aquest lema, al meu parer, es pretén descafeïnar, diluir, difuminar l’obra de l’autor de Nosaltres, els valencians. I és que, com he dit més amunt, una part de l’obra de Fuster els és, per utilitzar una paraula suau, incòmoda. Perquè desmunta tot un rosari de mentides sobre la «España celestial y eterna», sobre «la lengua integral del pais histórico, de la patria común». I això, amics i amigues, i com diu el mateix Unamuno, és intocable «por encima de regímenes» i per saecula saeculorum: Amén! I són sobre aquestes idees fusterianes, que ataquen la línia de flotació del que Unamuno en diu «pais histórico», sobre les quals l’establishment pretén passar de puntetes en aquest Any Joan Fuster.