País, països, catalans (i 2)

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

I sí, organitzaran tota mena d’actes per parlar de Joan Fuster. I aquells que l’enviaren a l’ostracisme i que durant tants anys l’han tingut oblidat i vetat, ara s’ompliran la boca i es posaran medalles, tot exaltant la figura d’un dels nostres intel·lectuals més universals. També parlaran de la relació amb Sueca, el seu poble; del seu humanisme que traspassà fronteres; dels articles que hagué d’escriure per guanyar-se la vida; dels aforismes, que són com les piulades d’ara; i de mil coses més de la seua vasta obra. Parlaran del Fuster intel·lectual, poeta, assagista, articulista... I jo dic, sense cap mena de dubte, que tot això està molt bé,  però passaran de puntetes pel Fuster incòmode?

Han passat quasi noranta anys des que Miguel de Unamuno escrigué Pais, paisaje y paisanaje,  l’article comentat en la primera part d’aquestes reflexions. És obvi que, com diria Fuster, ha canviat una mica la  «imagen turistificada de la Piel de Toro», ara bé, a la Meseta continuen mamant de les mateixes idees. Don Miguel, actualitzant algunes paraules amb eufemismes propis del nou segle, podria tornar a publicar avui el seu escrit en qualsevol periòdic de la caverna mediàtica, i  amb total garantia d’èxit assegurat. Mamant de les mateixes idees, sí, però també, ai! governant els mateixos. És l’Espanya que, segons Unamuno, és com una «mano tendida» que ens abraça a tots. Ai, porca misèria! això és el que voldríem precisament, que fos una mà que ens abracés de veritat a tots per igual. Però és la mà que, hipòcritament, abraça només uns: «Y la mano pide», i tant que demana, demana tant que acaba espoliant-nos. Demana sempre als mateixos, als «nacionalismos regionales» que han acabat sent «esa mano que nos sustenta». Efectivament, amb la soga al coll, i mentre els nostres pobles pateixen mancances importants, ens obliguen a mantenir-los: «Y la mano ofrece», sí, als escollits, a l'«esenciero de españolía» que diria Ortega y Gasset. 

L’escriptorde Bilbao deia en l’esmentat article que cal tindre «fe en España y conocerla, pero también imaginarla». En fi, a hores d’ara  alguns, cada vegada en som més, ja hem perdut la fe i també l’esperança en Espanya i n’estem farts de pidolar almoina i caritat. Els «nacionalismos regionales» han imaginat Espanya de moltes maneres i sempre han rebut menyspreu, sempre s’han trobat un mur, és aquesta «cerrazón» que els caracteritza, sempre tancant files: ¡Santiago y cierra España!

Comptat i debatut, ens agradaria que en aquest any, a més de reeditar-se i fomentar i donar a conèixer al nostre poble l’obra d’un dels nostres millors escriptors, servís també com una mena de revulsiu per despertar consciències, afermar identitats, qüestionar realitats perverses, sacsejar polítics amorrats al pessebre... Sabem que tot açò no passarà dins d’aquest, diguem-ne «oficial», Any Joan Fuster i, per tant, caldrà que ho propiciem paral·lelament des de les entitats cíviques i culturals. Fuster els incomoda, molt! però la seua obra, prestigi, ressò... és tan gran que haguera sigut molt escandalós no dedicar el 2022 a la seua figura. Però saben que el seu pensament és crític, «desinfectant», «perillós». Un pensament que, malgrat el menyspreu i persecució que va patir (fins i tot dos atemptats amb bombes), va fer saó en moltes generacions, ajudant-les a, com escriuria Josep Pla en parlar de l’homenot de Sueca, transitar per diverses etapes: «espanyolisme, regionalista bien entendido, regionalista valencià, nacionalista valencià, catalanista» i tot seguit jo hi afegiria, a més a més, independentista. Heus ací l’itinerari que alguns hem seguit i que a l’establishment li fa feredat, per això un lema tant innocu com País, paisatge, paisanatge. 

En honor a la seua obra, a la seua constant dedicació al nostre poble, al seu esperit crític i compromès i a l’anhel de despertar consciències, l’Any Joan Fuster es mereix un lema amb més dignitat:  

País: «Per  a  nosaltres,  el  País  Valencià  seguirà  sent  el  nom  de  la  nostra  terra,  d’acord;  però  també una altra cosa: totes aquelles coses per les quals s’ha escrit, s’ha treballat, s’ha cantat, s’ha eixit al carrer, s’ha lluitat i alguns han patit» (Joan Fuster, País Valencià, per què?, L’Espill, 1982).

Països: «Nosaltres, els descarats i miserables partidaris dels Països Catalans [...] Democràticament, qui ho sap!, demà els electors dels Països Catalans podrien dir sí a una “federació”. Tenim moltes coses en comú que, un dia o altre, hauran d’abordar els aparats o aparells pre-autonòmics i les seves clienteles: oligarquies, partits, sindicats» (Joan Fuster, Països Catalans, Serra d’Or, octubre 1978).

Catalans: «Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans» (Joan Fuster, Nosaltres, els valencians, 1962). 

País, països, catalans, heu ací el lema que s’escau. Tres paraules que són tot un projecte de futur i que ens traçà Joan Fuster: el futur polític dels Països Catalans. Països Catalans, vade retro! heu ací les paraules maleïdes per als poders fàctics i els partits polítics espanyols, (d’esquerra, dreta i extrema dreta) i  «de todos los regímenes», com diria Unamuno. I per això, des de sempre, han posat pals a aquest projecte, i ho seguiran fent coste el que coste (mireu com han actuat en el procés d’independència del Principat). Un projecte de futur que anem construint i, malgrat tot, a poc a poc va obrint-se camí. 

Aprofitem aquest Any Joan Fuster per llegir i rellegir la seua obra, per donar-la a conèixer al nostre poblei per anar teixint xarxes de complicitat arreu del Països Catalans, perquè «o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble» (Aplec de Castelló, 25-4-1982), perquè «si no ho fem nosaltres, serà fet contra nosaltres» (Diccionari per a ociosos, 1970), perquè 

El dia que tu, Joan,/ sense ganes te n’anares/ -tal qual vas viure-/ una colla de podrits fariseus/ et vindicaren amb la boca petita,/ tot i posant-se medalles/ des de les seues poltrones./ Han estat anys i panys/ sense recordar-se’n de tu,/ és més et van empènyer a l’ostracisme./ Però tu ja ho intuïes, veritat?/ Mai no te’ls vas creure:/ llepons, falsos, girajaquetes,/ bocamolls i blaveros disfressats/, renegats equidistants i federalistes vaporosos/ abrandats esquerranosos de xerrameca barata/ i sibil·lins venedors de fum de canyot./ Avui, a desgrat, se’n recorden de tu/temptats a passar de puntetes/ a fer fonedisses aquelles veritats/ que els fa mal de panxa/que els hi provoca abranor./ El dia que tu, Joan,/  sense ganes te n’anares/ -tal qual vas viure-/ es varen fondre els ploms,/ tornaren les ponentades/ amb l’aixopluc dels ofrenadors./ Avui et llegim per cercar-te més que mai/ i rellegim “Nosaltres, els valencians”/ on vares despertar velles passions/ en un poble orfe d’afanys,/ somnis, d’il·lusions./ Avui, més que mai,/ perseverem filant xarxes de complicitat./Oh fuster de mil finestrals de llum! (A Joan Fuster, 2019)