Gramàtica per a economistes
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.
«L'adjectiu, quan no dona vida, mata», deia Vicente Huidobro reflexionant sobre l'elaboració poètica. Hui he utilitzat la cita per a parlar els meus alumnes d'Economia a batxillerat de la construcció del poder econòmic: un procés progressiu d'apropiació del llenguatge de les societats i, per tant, de la capacitat de construir relats i discursos.
L'acumulació de capital al segle XXI, no és com aquella originària de la qual parlava Marx, feta amb sang i foc. Ara es fa minvant, a poc a poc, estructures de pensament, com ocorria al 1984 d'Orwell.
El problema és que les distopies cada vegada són menys distòpiques i les societats es converteixen en conjunts d'individus en trànsit, orfes de paraules i d'espais, propensos a rendir-se davant qualsevol proposta que puga oferir-los un mínim d'empatia: un suggeriment de Google, un llibre d’autoajuda o una espurna d'optimisme brindada per Mr. Wonderful...
Aquesta acumulació de capital lingüístic contemporània deixa els ciutadans sense eines de defensa, convertits en simples individus sense lligams socials. Perquè la societat, que per a Thatcher no existia, l'estan matant amb adjectius: fracassats, perdedors... Éssers sense bruixola al marge de la història.
Tanmateix, és la paraula la que desfà l'ndividualisme, la que prepara el trànsit de l'individu cap al ciutadà, és a dir, l’agent polític, capaç d’opinar i decidir sobre la seua polis, el seu espai habitable. Per això l’humanisme fa por i l'ensenyament de l’economia no hauria d’obviar-lo.
En aquest sentit, aprendre a adjectivar, a què els qualificatius donen vida, és un dels fonaments del rigor discursiu, del descobriment de la mirada pròpia. Les estructures de poder mai no han suportat la paraula conscient.