Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 7 de gener, ens assabentàvem que Auke Zeldenrust  Remery, havia mort aquest mateix dia, a Altea, als 66 anys; els que sabien de la seua malaltia, de fa un any, potser estaven més preparats per a rebre aquesta pèssima notícia, però, els que feia un temps que no el veiem i no en sabien res, ens va colpir com un colp de destral. Auke, havia estudiat sociologia a la Universitat de Groningen (Països Baixos) i després, a la Universitat de Barcelona, va fer la tesi sota la direcció de la historiadora Eva Serra (germana de la Blanca, que va ser torturada per la policia a la funesta comissaria de Via Laietana durant la dictadura franquista, però les tortures han continuat fins ara mateix, com una reproducció del règim totalitari de Franco); Auke va una tesi de llicenciatura sobre els moviments independentistes als Països Catalans i sobre la construcció de la identitat nacional catalana contemporània, era sociòleg i activista a la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià fins al final de la seua vida, pels drets de les nacions i el països sense estat, on hi ha gent que voldria prohibir el nostre nom, que no poguérem dir ni País Valencià ni Països Catalans, perquè continuadors del totalitarisme i del terror franquista, volen prohibir la nostra llengua i cultura catalanes, volen prohibir les idees democràtiques, els drets huans i el pensament, com escrivia Miquel Martí i Pol: «Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui -diuen- irrespirable. [...] Han prohibit  les paraules perquè no posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent  no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la  catàstrofe», és a dir, l'extermini o el genocidi total de la nostra llengua, cultura i nació catalanes. I en això està l'estat espanyol, amb tota la repressió en marxa, ambb accions de terrorisme d'estat incloses, inventant-se delictes inexistents, siguen governs espanyols de dretes, d'esquerres, de centre, monàrquics o republicans (feixistes, demo-cristians, socialistes, comunistes o anarquistes, com el president d'Aragó, un tal Lambán), amb una dedicació i intensitat insòlita i habitual, com si no hi hagués un l'endemà; ens maltracten com a enemics a exterminar, un «A por ellos» de guerra sistèmica, estructural per invisibilitzar-nos a tots els àmbits socials, inclús en l'àmbit educatiu imposar el 25% de castellà, per tal de substituir la llengua catalana per la castellana, que es torna «automàtica» per programació anorreadora i exterminista de l'estat, amb les necessàries complicitats autonòmiques de «les províncies».

Com em va suggerir, fa uns dies, Vicent Cremades, aquesta tesi sobre la identitat catalana, d'Auke, s'hauria de curar i publicar perquè servís de divulgació, la seua mirada externa, de Frígia i interna, com a valencià dels Països Catalans, serviria per estendre una catalanitat des del País Valencià, que era ( i és) cívica, amable, educada i ferma,  per defensar, amb ungles, dents i trellat, el dret a decidir, democràticament, el nostre futur valencià amb la resta del domini lingüístic catalanoparlant, per defensar-ho tot; fissó de procedència, amant del seu país d’origen i també dels Països Catalans, en concret del País Valencià, on va viure els darrers 20 anys i va saber arrelar, aprenent el català abans de venir a viure, perquè volia que l'Empar se sentís «més a prop del teu País», que ell va fer també seu, tan seu com ella; va saber combinar la seua amabilitat, el seu amor per Frígia i pels Països Catalans, arrelat a la comarca de la Marina Baixa del País Valencià, on Empar feia de metgessa a Altea. El seu eslògan era i encara és vigent: «Sense absoluta i irrenunciable autoestima, no aconseguirem alliberar-nos de l’opressor». Auke barrejava ideals d'alliberament dels pobles oprimits, amabilitat, respecte, obertura mental, integritat, coherència, reflexibilitat, realisme, pragmatisme i capacitat per mantenir l'horitzó utòpic en un procés de construcció permanent i inacabat, encara no ens han deixat ni iniciar-lo; en una combinació equilibrada de racionalitat analítica de tall sociològic i voluntat de futur a lo Gramsci, de manera admirable i magistral, perquè esdevinga una hegemonia cultural i social. Recomanava Auke que «sense autoestima pel propi País, per la llengua i cultura catalana del País Valencià i l'estima per tots els Països Catalans no és possible cap alliberament». Perquè li dolia la manca d'autoestima i l'odi (i autoodi i menyspreu a la pròpia llengua, País i identitat nacional, que observava entre tanta gent que no estima el seu propi país (ni la nostra mare pàtria catalana), ni coneix ni fa res per aprendre la llengua, la història i la cultura catalana del País Valencià que ens distingeix davant la resta del mon... Només fan que un soroll ensordidor, llançant petards i mascletades, com si estiguérem en una trinxera de guerra. Perquè no se senta parlar en el valencià o català del País Valencià. Per tal d'ofegar-lo del tot amb soroll, foc i gatzara de festa fosca.

Amb aquesta nota breu, d'abans, que l'he manlleva de l'anunci de la seua mort, Empar Espí Vidal, la seua companya de vida i afectes, i les seues filles, Laia i Paula, ens convidaven al funeral en el tanatori de La Vila Joiosa el 9 de gener a la vesprada, amb les dues senyeres de Frígia i dels Països Catalans.

Vicenç Relats, de Lliçà d’Amunt va venir, el diumenge dia 9 de febrer, des del Vallés a Dénia i vam anar junts fins a La Vila Joiosa; al soterrar van trobar a tota la gran i nombrosa família Espí-Vidal, també companys de lluita (Josep Guia, Maria Conca, Xavier, Xavier, mestre de la Masia, els activistes ecologistes, Enric Amer, Conxa Espí Vidal...), gent de Compromís de la Marina, de l’Horta de València, de Sagunt, ex-militants del PSAN, de Decidim, gent amiga de les Terres de l’Ebre, de Valls, d'El Perelló, de l'Empordà, del Vallés, de totes les terres catalanes. Per acomiadar Auke i a la seua família, com canta Lluís Llach al ‘bon guerrer’ del cant de les primaveres lliures. A sobre del taüt es van posar les dues banderes de Frígia i dels Països Catalans, es van llegir dos poemes de Miquel Martí i Pol, Parlem de tu, del que estimaves, dels dies feliços, fins que no calgui parlar més de tu perquè esdevingues un gest i una mirada, i un altra sobre l'adeu dels éssers estimats i el saber acomiadar-se dels altres, tot i que siga per a sempre, una lliçó que hem d’aprendre, com Auke ha hagut d’aprendre a acceptar la mort, encara prou jove, quan tots pensàvem que podríem compartir amb ell, més avenir en el viatge de la vida ... i, per tant, ens deixa una absència i un buit immens. Un forat fosc que costarà de tornar a omplir, o potser mai més s’omplirà... perquè hi ha ferides i buits que mai s'omplin. Com ens recordava, de manera subtil, intel·ligent i elegant el mestre de cerimònies.

La seua filla Laia, va llegir un poema en frisó, la llengua, materna i nacional d'Auke, i va fer una breu explicació en fer-nos cinc cèntims i traduir quatre versos al català perquè ens feren una idea del que anava a llegir: «He escrit el teu nom en els núvols/ he escrit el teu nom en l'aigua dels núvols/ i s'han trencat els núvols, en plors incessants/ què no veus les llàgrimes que ploren del cel?».

Regina Espí, amb planys i desconsol, va llegir una carta molt emotiva de la seua germana Empar, remembrant quan es van conèixer el 25 de juliol de 1979, a una manifestació independentista gallega a Santiago de Compostel·la, en la  Diada de la pàtria gallega, el 25 de juliol, organitzada pel PSAN, el partit en el que va militar quan, feia pocs anys que s'havia traslladat de Benigànim a València, era molt jove i vivia encara a casa dels seus pares a l'avinguda Germanies, prop de l'Estació del Nord; Empar, en la lletra de comiat, confessava que s’havien agradat a primera vista, que s'havia enamorat i li havia preguntat, amb dificultats comunicatives, si coneixia València i en dir Auke que no, i dir-li si li agradaria conèixer el País Valencià, havia respost que sí i l’havien convidat a venir a València i, es van enamorar fortament, un amor apassionat, intens i reflexiu, per sempre i no s’han separat fins el 7 de gener passat, que la dalla del destí ho ha fet inevitable. Empar deia en la lletra que ella era més impulsiva i Auke més meditatiu i després de viure uns vint anys a Frígia, quan ella li va proposar tornar a viure al País Valencià i exercir el seu ofici de metgessa, com que Auke s'ho rumiava, li va dir que si ell no ho tenia clar, ella marxava i ja es cercarien quan els abellís, Auke, en fer servir una expressió valenciana en català, va exclamar, simpàticament: «On va la corda, va el poal». I van venir junts a viure al País Valencià, a reprendre el pols del País, a recórrer els Països Catalans, al principi amb dificultats econòmiques i poques coneixences fins que no es van establir a Altea i van començar a refer relacions, amistats i companyia a tots els Països Catalans. Sense cap distinció entre valencians i catalans, tots germans d'arreu dels Països Catalans. De Salses a Guardamar, Oriola i el Carxe i de Fraga i Andorra a Maó i l'Alguer. 
 

Mentre passaven fotografies familiars, d'afectes i de manifestacions, amb la cadena humana, amb gent de Valls, Josep Doménec, d'El Perelló, de les terres de l'Ebre, es llegiren els poemes i els escrits, després eixiren a expressar l'afecte i l'agraïment per Auke, a dir el seu amor, per la Marina, el País Valencià i els Països Catalans, Josep Guia, un dels líders més importants del País Valencià (junt a Maria Conca, Adela Costa, Josep Lluís Blasco, Carme Alborch, Damià Mollà, Alfons Llorenç...), va recordar la Diada de Galícia el 1979, organitzada pel PSAN, quan ens van enamorar Empar i Auke (com li va confessar a Maria Peña, «em sembla que he trobat l'amor de la meua vida»), va agrair la vinguda de gent de tota la nació catalana i com Auke, en enamorar-se d'una valenciana dels Països Catalans, va internacionalitzar la causa catalana i va traduir i fer entendre a altres llengües el conflicte polític d'Espanya contra els Països Catalans, l'intent continuat de genocidi lingüístic i cultural per exterminar la nostra catalanitat, com van fer els espanyols en el genocidi lingüístic, cultural i físic dels indígenes d'Amèrica des del segle XV fins al XX; va contar Guia com Auke i Empar havien participat, des del primer moment, en donar suport al Grup Valencià pel Consell per la República, Montserrat Domingo, va remarcar la seua lucidesa llum, bonhomia, ideals de país i amistat, va llegir unes frases de Ballarín per celebrar el seu pas per la terra, del tronc comú humà, terra, per retrobar-se, superant el dolor de la mort en una vida nova, que s'expressa en la mirada i l'esperança...  van contar la relació que tenien amb Auke, van glosar la seua vida i el seu activisme independentista per tot el país i van mostrar el condol i l'alegria d'haver-se trobat i compartit un bocí de vida amb ell; va eixir, el seu amic, Fidel Guresc d'El Perelló, amb una gralla o dolçaina, i va interpretar la música del cant dels Segadors, de manera emocionant; després es va posar la sisena simfonia de Beethoven, amb la que va demanar Auke que el soterraren i amb la que va morir al costat de la seua filla escoltant aquesta música; apagant-se com la flama de l'espelma quan crema tota la cera que li resta. I tanmateix, la seua flama no s'apagarà mai perquè el seu compromís en defensa del País Valencià i dels Països Catalans han sembrat llavors que brotaran, com una déu fecunda. No passareu ni impedireu que pronunciem el nom del nostre País Valencià i dels nostres Països Catalans, i si passeu serà damunt d'un clot de cendra, com canta Pau Alabajos, el poema d'Apel·les Mestres que va llegir Jordi Cuixart en el judici de la vergonya, la injustícia, de la revenja i la ignomínia, davant el Tribunal Suprem de Madrid:

No passareu!, i si passeu/ Serà damunt d'un clap de cendres/
Les nostres vides les prendreu/ Nostre esperit no l'heu de prendre/
Mes no serà! Per més que féu/ No no passareu!/

No passareu!, i si passeu/Quan tots haurem deixat de viure/
Sabreu de sobres a quin preu/S'abat un poble digne i lliure/
Mes no serà! Per més que feu/No no passareu!

No passareu!, i si passeu/Decidirà més tard la història/
Entre el saió que clava en creu/I el just que hi mort, de qui és la glòria/

Mes no serà! Per més que feu/No no passareu! A sang i foc avançareu/De fortalesa en fortalesa/Però, ¡que hi fa!, si queda en peu/Quelcom més fort: nostra fermesa!/Per això cantem: Per més que feu/No, no passareu!

Primer, Empar Espí i Vidal, amb una gran generositat, gosadia i tenacitat, malgrat la duresa de l’oratge i les dificultats per aprendre una llengua nova i totalment desconeguda, se’n va anar a viure a Frígia 22 anys; allà, després d’aprendre el frisó i el neerlandès, perquè va estudiar medicina a Groningen, va poder matricular-se en la facultat i estudiar medicina fins a terminar-la; perquè als països democràtics, no deixen que ningú es matriculi a la universitat si no sap o entén prou la llengua del país on hi viu, encara que aquest país no tingui estat propi; no és cap discriminació vers els altres, es tracta d’una mesura de protecció i defensa perquè les llengües, cultures i nacions, sense estat, tot i que siguen minoritzades, no desapareguen, i puguen romandre vives; per això, han de ser protegides de la voracitat, cobdícia i la uniformització d’una globalització neoliberal dels estats poderosos, amb trets autoritaris i imperialistes, que volen destruir les llengües, cultures i nacions més petites i sense estat propi, com passa amb la nostra llengua i cultura catalana; un estat espanyol que obliga a aprendre el castellà a tota la ciutadania catalanoparlant, de manera autoritària, però no té cap interés perquè els monolingües castellanoparlants aprenguen el català (èuscar, l'asturià i el gallec), i fan tot el  possible per exterminar el català a tots els Països Catalans, en dirigir, des de Madrid, les migracions de manera funcional al ultra-nacionalisme espanyol i impedint que els migrants que arriben als Països Catalans aprenguen el català, ni que a les escoles monolingües espanyoles s'aprengui el català, ni que els mitjans de comunicació espanyols visibilitzen el català, ni que es pugui parlar en català al Congrés, al Senat, all parlament de la UE... El peix gran es menja el menut, si no li poses normes i límits civilitzadors. L'estat espanyol és una democràcia defectuosa, espatllada, que s'acarnissa contra les minories lingüístiques, culturals i nacionals sense estat propi. Per la qual cosa, ens obliga a tenir un estat propi i no un que ens  maltracta amb hostilitat i enemistat a mort. 

Els darrers deu anys, tot la meua marxa a viure a Llançà, l’Empordà, fugint d'un País Valencià que votava polítics corruptes i ultranacionalistes espanyols, ara i adés, he coincidit amb Auke i l’Empar, a la Plataforma pel dret a decidir del País Valencià i a Decidim; sense Auke, que va impulsar el llibre col·lectiu El País Valencià que volem, de la Plataforma pel dret a decidir, maig 2017, no s'hagués fet aquest llibre que explícita la voluntat d'exercir el dret a decidir en la construcció del nostre futur, forjar el nostre propi destí, concert econòmic per la sobirania financera, tenir  les claus de la caixa, autogovern ple, amb poder judicial valencià, amb millora dels serveis socials de tot el País, amb infraestructures al servei de la gent i no del capital, de les multinacionals i de la destrucció de la natura (Horta, La Punta, El Cabanyal, el Port...), amb més recursos per a la sanitat i l’educació públiques, subsidis vitals per als que no tenen treball digne, mesures contra la pobresa i la precarietat social i econòmica, salut preventiva, aturar la destrucció ecològica de la costa valenciana, conservar ecosistemes vitals (com l'Horta, l'Albufera, les marjals...), relacions de confederació amb la resta de Països Catalans, defensa d'una llengua i cultura catalanes en situació d'emergència, etcètera; Auke, amablement i generosa, es va encarregar de la coordinació i d’empentar la terminació dels treballs i de fer el Pròleg, d'El País Valencià que volem, on remarcava que aportàvem opinions, anàlisis, idees i reflexions sobre la situació actual del País Valencià, valorar les oportunitats de futur i descriure l’avenir desitjat i imaginat. Sense pretendre que siga una representació de tots els aspectes de la societat valenciana, les idees que hi apareixen són peces del trencaclosques que és el futur d’un poble que vol viure en valencià, i les paraules amb què està expressat són el nou relat cap a la sobirania del País Valencià. Com a construcció de futur amb la resta de terres catalanoparlants.

Des de l’anàlisi de la pròpia situació de dependència de Frígia, als darrers vint anys que va viure al País Valencià i s’havia catalanitzat (o valencianitzat que és el mateix), gràcies a Empar, abans de venir, va entendre, perfectament, quina era la situació colonitzada del País Valencià i es va posar al servei del nostre país, de Salses a Guardamar (i El Carxe) i de Fraga a Maó i l’Alguer, participant en debats, mobilitzacions, reunions, articles, escrits per contribuir a conscienciar i despertar de les somnolències digestives mig adormides, que deia Joan Fuster, per construir, sense complexes d’inferioritat, ni misèries, ni cap autoodi, un País Valencià lliure, uns Països Catalans, sobirans davant d’un estat (com l’espanyol i el francés) que no entén(en) cap diàleg més que la de la imposició per la força bruta, la imposició d'una república jacobina o de la monarquia hereva de la dictadura franquista, per injust dret de conquesta, de barbàrie i de guerra total, i per la imposició de la llengua, la cultura i la nació castellana, a la manera dels estats imperialistes, en tractar de separar, dividir i descatalanitzar al màxim, fins a l’extermini, tots els Països Catalans.

Si alguns mots defineixen la persona d’Auke i la seua tasca, és la integritat, la coherència, la tenacitat i el combat contra tota desesperança, de manera irreductible, ferm de conviccions, que no es deixa dur per les conveniències electoralistes de torn; estic convençut, que sense l’ajuda de l’Empar, no hagués estat possible; els dos, una parella envejable i extraordinària, capaços de resistir els embats del temps i créixer junts des de l’afecte, el respecte, el diàleg, l’estima i una capacitat de cooperació i ajuda mútua magnífica, han pogut treballar socialment, com a metgessa, com a sociòleg i com activistes d'un país que volem molt millor, que es resisteix a desaparèixer com voldrien tots els còmplices de l’opressió dels estats, que ens volen dur a l'escorxador en silenci, com escriu Jaume Pérez Montaner, 2009: «Llàstima del país que  pels diners es ven,/ que deixa que els seus drets siguen anorreats/ per  lacais de les rates al servei del poder./ Llàstima del país que ha perdut les idees:/ un poble de corders als seus pastors submissos/ que sen recança el duen a/ l'escorxador». I Auke, no s'ha venut mai a ningú, als darrers vint anys ha estat clau, en el lloc que calia, treballant diàriament per un món molt millor, sense tanta corrupció, desigualtat i injustícia, en defensa dels drets humans, dels drets socials, ecològics i dels pobles a decidir, democràticament i sobirana, el seu futur. Viatjant de Perpinyà a Guardamar i més enllà per defensar els propòsits i ideals de les nostres terres catalanes. Senceres i completes. Sense defallença.

 Post escriptum:

A l’eixida del tanatori vaig poder saludar a algunes de les germanes d’Empar, Inés i Maria, abans havíem saludat a Empar, Regina, Ricard, Aitor, Conxa i Enric (Lluís no va venir perquè estava malalt i Vicent i Pep havien marxat abans que terminés el soterrar) i a Rafa, que junt a la seua companya Ana Maria Reig Ferrer, van escriure i publicar, Els quaderns escolars de Maria (1933-1936). L’escola de Benigànim i el seu patrimoni historicoeducatiu, edicions 96, col·lecció l’Entorn, 2015 en la primera part s’analitza la història escolar de Benigànim i en la segona es presenten a manera de facsímil els quaderns que Maria Vidal va confeccionar a l’escola, els «deures» de cada dia, i que ben bé poden representar la generació de l’alumnat dels anys de la República. Empar i Regina foren les primeres persones del meu poble de naixement, Benigànim, que van ser membres del PSAN a principis dels anys setanta; elles, junt a Josep Lluís Blasco, Adela Costa, Josep Guia, Maria Conca, Doro Balaguer, Ernest Garcia, Emèrit Bono, Gustau Muñoz, Joan Fuster, Josep Lluís Bausset, Vicent Ventura, Manuel Sanchis Guarner, Isabel-Clara Simó i un llarg etcètera, van despertar la meua consciència política, lingüística i nacional a principis dels anys setanta del segle passat. I ningú ho podrà esborrar.

El 12 de març de 2015 al diari La Veu del País Valencià, escrivia sobre ‘Els Quaderns de Maria’ i la història a l’escola de Benigànim. Per si algú el vol llegir, Maria Vidal és la mare d'Empar Espí Vidal i sogra d'Auke.