Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Seguint amb l’evolució del liberalisme a l’anarquisme de propietat privada, hui ens cal la compareixença d’un altre fundador (juntament amb Friederich Hayek) de la Societat Mont Pelerin, un jove Milton Friedman, que ja he citat quan parlí del monetarisme en L’alta inflació dels setanta. Friedman rebé el premi d’Economia del Banc de Suècia en memòria d’Alfred Nobel en 1976, dos anys després de Hayek, un fet que ajudà els dos a difondre i popularitzar les tesis neoliberals.

Anem a pams, però, i regressem als EUA en els anys trenta. Les fórmules keynesianes i intervencionistes per combatre la Gran Depressió foren interpretades pels opositors com una corrupció del liberalisme clàssic de mínim estat i mercat lliure autoregulat. Denominar-se liberals començà a resultar-los incòmode i confús, ja que els keynesians també ho deien de si mateixos. En els anys cinquanta tingué cert èxit la colonització del terme llibertaris per aquells que defenien un liberalisme clàssic, incorrupte. La denominació feu camí entre les noves generacions de seguidors de l’escola austríaca d’economia, entre ells Murray Rothbard, cofundador del Partit Llibertari (PL), en 1971, i David Friedman, fill de Milton Friedman. Ambdós, notables teòrics i propagandistes de l’anarquisme de propietat privada.

David Friedman ultrapassà el minarquisme de son pare fins a l’anarquisme de propietat privada⁽¹⁾ que defengué en La Maquinària de la Llibertat (1973), dedicat al pare, però també a Hayek. Com aquest feu en La desnacionalització del diner (vegeu article anterior), David Friedman també proposava un sistema monetari basat en una diversitat de monedes emeses per entitats privades en lliure competència. Una descentralització que, no oblidem, ha estat un dels objectius del naixement de les criptomonedes. A més, David Friedman també reflexionà sobre l’estratègia que havia de seguir el nou llibertarisme per tal ser influent.

Conscient de les dificultats del PL per a superar la presència testimonial al Congrés dels EUA, recomanava centrar-se en la difusió de l’ideari: participar en debats, potser obtindre algun congressista, i guanyar presència en els mitjans de comunicació. És a dir: atreure vot llibertari encara que no fos pel Partit Llibertari. El beneficiari en les urnes de l’acció propagandística del llibertarisme de propietat privada seria el Partit Republicà, els conservadors (dels que son pare fou assessor). I així, des que es fundà el PL ha estat freqüent el trànsit de càrrecs entre els dos partits.

La base d’eixa col·laboració liberal-conservadora és que coincideixen en la pota econòmica del liberalisme (el lliure mercat i llur desregulació). Una col·laboració que Hayek ja havia assenyalat en Fonaments de la llibertat (1960), on diu: «Ara com ara, en efecte, els defensors de la llibertat no tenen pràcticament més alternativa, en el terreny polític, que recolzar els anomenats partits conservadors». Aquesta estratègia: presència mediàtica i influència en els partits conservadors, continua sent reconeixible hui en dia. Ací en Espanya, la part de difusió mediàtica l’exerceixen think tanks com l’Institut Juan de Mariana i d’altres. La influència en el partit conservador es pot exemplificar en l’empenta privatitzadora d’Esperanza Aguirre en Madrid, per exemple.

Regressant als EUA, en 1969 començaren a convocar-se les Conferències pel Futur de la Llibertat, amb notable presència de llibertaris de mercat. El principal ponent en 1969 fou Ludwig von Mises, un dels líders de l’escola austríaca, mentor i mestre de Hayek i de Rothbard. Aquest fou ponent en 1970. En 1977 intervingué David Friedman. En 1990, la Conferència ja fou patrocinada per l’actual Liberty International, que organitza anualment una Conferència Mundial itinerant, i amb el mateix Milton Friedman com a ponent de més renom. Fins ací unes pinzellades de l’ascens de l’anarquisme de propietat privada provinent de l’evolució del liberalisme en el context de l’escola austríaca economia, un fenomen nord-americà exportat a la resta del món.

La batalla contra el poder de l’estat sobre els individus tenia, però un altre front en un col·lectiu de brillants enginyers, matemàtics i informàtics. Llibertaris de mercat també, i activistes en contra del creixent poder de l’Estat sobre l’individu mitjançant l’ús de les tecnologies de la comunicació i la informació. Molts d’ells eren capdavanters en el desenvolupament de les noves tecnologies, i els unia la recerca de sistemes per a garantir la privadesa dels individus per sobre de l’amenaça del control estatal, de la invasiva intervenció en les comunicacions electròniques.

En 1992 obriren una llista de correu electrònic⁽²⁾ anomenada cypherpunks (rebels del xifratge) on aportar idees i debatre-les. L’entrada que inaugurà la llista ens enllaça amb la Conferència pel futur de la llibertat de 1987, on un matemàtic (Chuck Hammill) intervingué amb una ponència titulada «De la ballesta a l’encriptació: desafiant l’Estat amb la tecnologia» (document en anglés). En 1988 un enginyer electrònic (Timothy May) encunyà el terme Criptoanarquia, una via a l’anarquisme de mercat a través de la privadesa que proporciona l’encriptació, i difongué el Manifest Criptoanarquista (enllaç a una traducció comentada) en la llista de correus cypherpunk. Julian Assange, fundador de WikiLeaks i perseguit per l’aparell estatal dels EUA, també fou membre de la llista⁽³⁾.

Un tema destacat en els debats dels cypherpunks fou la privadesa en les transaccions electròniques de diner. L’intercanvi d’idees i contribucions reteren fruits, innovacions que conduïren a la tecnologia de la «cadena de blocs» i el naixement de Bitcoin en 2009. Aquestes novetats aportaren elements (descentralització, desmuntatge o limitació de l’Estat, diner d’emissió privada competint amb el de curs legal, etc.) que els departaments universitaris d’economia lligats a l’escola austríaca també cerquen i defenen, però que s’han desenvolupat fora del seu àmbit. En els think tanks liberals aquestes novetats s’observaren amb sorpresa en un primer moment, després amb expectació, en alguns casos entusiasme. Ara per ara debaten les característiques de les criptomonedes i llurs possibilitats de fer les funcions del diner a la llum del cos teòric de l’escola austríaca d’economia.

(1) Un camí recorregut també per Jesús Huerta de Soto, pioner en l’estudi i la divulgació de l’economia austríaca en Espanya, que ocupà la vicepresidència de la Societat Mont Pelerin entre 2000 i 2004, quan ja havia fet eixe trànsit intel·lectual a l’anarquisme de propietat privada.

(2) Posant el nom de la llista com a destinatari, un correu es repartia entre tots els membres, correus encriptats, a recer de la vigilància governamental. Hui tots els correus estan publicats ací.

(3) En 2012, Assange publicà Cypherpunks: la llibertat i el futur d’internet en format de conversació amb altres tres membres del col·lectiu.