Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

II

Arbre genealògic de Penny de los Nazaríes, Ona.

Rebesavis [I]

[Remo vom Fichtenschlag (1) / Oprah von Aurelius (3)] (a)
[Floro degli Achei (5) / Gina von der Karl-May-Höhle (7)] (b)
[Quenn vom Löher Weg (9) / Romina vom Kötersbusch (11)] (c)
[Orbit vom Hühnegrab (13) / Trixi vom Schacher (15)] (d)
[II]
[Furbo degli Achei (2) / Dakota de Gold Shark (4)] (e)
[Quenn vom Löher Weg (6) / Fiora de Villacristi (8)] (f)
[Henrito vom Hühnegrab (10) / Ittie von der Rieser Perle (12)] (g)
[Tyson vom Köttersbusch (14) / Crin von El Tous (16)] (h)

1

El viatge que no vaig iniciar, m’inicià a jo, no per partir cap enlloc, on mai no vaig arribar, sinó per allunyar-me de mi tant com el temps no transcorregut pel camí va passar, estàtic, i ni sé si he assolit cap objectiu ni si n’hi havia cap destinat a l’altre en què m’he convertit, una ombra d’aquells ulls que miraven caure les fulles de la tardor, omplir-se d’aigua els bassiols els dies de pluja i càlid estar i llançar-se com un esperitat a la recerca dels misteris amagats al fons dels circumloquis dels arbres, i si mai he estat conscient de jo sempre he retornat a aquell paisatge que em dibuixava i em deixava tranquil en la més absoluta inacció, de què em vaig haver de separar malgrat tot, i malgrat jo.

2

Ens trobarem, o no, en el camí, no com a iguals que es busquen, ni com a idèntics d’una tautologia, sinó cadascú essent ell mateix, allò mateix, perquè, com deia Plató, cadascú és ell mateix allò mateix per a si mateix, i únicament serem possibles, cadascú per a si mateix, ja que és en la unitat, no en la unió, que assajarem la identitat com a mediació, tot i que cada ens és ell mateix amb si mateix allò mateix, la qual cosa ens diu com és l’ésser de l’ens, vist que cada ens ens interpel·la des de la seua mateixitat, donat i fet que pensar i ser ho eren, cadascú per a si mateix, no distints per als grecs, però en canvi per a la metafísica que ens ha governat la identitat pertany a l’ésser, quan pensar i ésser es pertanyen mútuament, això és, l’ésser està determinat per una identitat, per bé que la nostra filosofia tradicional considera la identitat un tret de l’ésser, i contràriament és allò que comparteixen pensar i ésser el que els fa unitat, no unió, pertinença, i experimentar allò mutu com a pertinença, allò que es pertany mútuament com a mateix, home i ésser, pensar i ésser, es corresponen més enllà del conjunt general de l’ésser dels altres ens, ells són un llaçada, ésser i home, que es troben en el pensar, i aquí, en aquest nou context, l’home (subjecte) i la relació amb el món (objecte) ja no és la imatge d’una representació sinó la d’una com-posició, seguint Heidegger, són, un i l’altre, enmig per pertànyer a la corresponent mateixitat, en l’esdeveniment de donar-se pròpiament, a-propiar-se, trobar-se en allò essencial al marge de la metafísica. Així Ona amb jo, jo amb Ona.

3

Els éssers es modifiquen amb el temps, els humans també, i els ens, igual, siguen coses o útils, de tantes vegades com aquell colpeja inlassablement l’espai que ens habita tot corrompent les coordenades mentals del nostre confort, amb l’única certesa per tal d’estalviar-nos el naufragi que reconèixer-nos a nosaltres mateix i finalment renunciar a la variabilitat aleatòria que aquell proposa, per això és tan necessari entendre que entendre consisteix en escoltar, sobretot, i després callar, estar obert a l’altre en silenci.

4

La pretensió d’Occident, des que va començar a proclamar-se invicta en la cursa d’instal·lar-se al món, per damunt, molt per sobre de la resta de la terra, a la qual gratava i anorreava com una ungla ho faria per treure’s de davant la runa d’un objecte qualsevol, d’arribar a la lluïssor màxima, a la clarícia extrema mitjançant l’anàlisi, a la classificació més acabada on ja no quede espai per cap altra opció, mal que fos un crit de desesperació per no desaparèixer del còmput llur, aqueix desgavell que es produeix quan la paradoxa esdevé patètica i els jocs del llenguatge arestes acerades per seguir aprofundint en el camí cap el no res, quan la voluntat d’ésser imatge al mig d’un redol que ningú es mira es torna invisible i ets engolit per la fressa d’unes mirades desorbitades que esperen la dissolució abjecta entre les mans dels rectors, aquesta pretensió d’il·luminar fins i tot el que ha de romandre a l’ombra, serà la seua tomba.