Or, Patró-Or, Patró-Dòlar-Or

«Fa molt de temps se’m va ocórrer la idea de l’or en bits»(1), així començava Nick Szabo (citat a l’anterior article) una publicació de 1998 precursora de Bitcoin. Com l’or, els bitcoins són diner-mina, i es conserven després ser extrets. Són un actiu pel miner que els extreu, sense ser passiu (deute) de ningú. Diferències fonamentals respecte del diner-confiança, què transita com a deute entre la creació i la destrucció. Amb l’aparició de la criptomoneda pren interés dedicar-li atenció a l’or, quant al seu ús com a diner. Aquesta és una concisa crònica.

L’or s’ha usat tradicionalment en joieria i orfebreria, sovint per a destacar l’estatus social (hui també s’usa en electrònica). A més d’aixecar apreuament, llur resistència als agents químics, dificultat d’extracció, i escassetat, que l’activitat minera incrementa lentament, l’han convertit històricament en material preferit per a monetitzar, per a usar-lo com a diner, encunyat en monedes, o esmicolat en granalla pesable en quantitats ajustables. En monedes o granalla, l’or permet transaccions entre dues parts, sense tercer de confiança (ni Estat, ni entitat financera) que, no oblidem, és l’objectiu dels dissenyadors de Bitcoin. Un desavantatge de l’or és el cost de transportar-lo, especialment a grans distàncies. En qualsevol cas, els moviments d’or podien minimitzar-se fent ús de mecanismes de compensació entre comerciants.

El trànsit d’or es feu menys necessari amb l’invent i el tràfec de nous mitjans de pagament que representaven promeses-d’or en forma de documents: certificats d’or o bitllets de banc. L’or exercia d’amagat sa funció com a diner, des dels soterranis dels bancs, des de les cambres cuirassades dels bancs centrals, quan aquests prengueren les regnes del sistema. Sa missió era donar suport a la promesa de convertibilitat. Emergí així la necessitat del tercer de confiança, que Bitcoin pretén suprimir. Paral·lelament, s’imposà la pràctica d’emetre bitllets-promesa per molt més valor que el de l’or custodiat, expandint els mitjans de pagament en circulació, i confiant que la demanda de convertibilitat sempre seria menor que la reserva d’or(2). Els governs convertiren els bitllets-promesa en diner de curs forçós (fiat), dintre dels seus estats.

Però, és clar, un país no podia imposar els seus bitllets-promesa (la seua divisa) en el comerç amb altres països, i l’or continuava sent el diner preferit internacionalment. Al llarg del segle XIX anà forjant-se un sistema de pagaments internacional basat en l’or, però sense usar-lo directament. El període del denominat patró-or comença en la dècada de 1870, quan totes les economies més importants ja s’hi havien adherit. Cada país determinava quants grams d’or donaria per una unitat de la seua divisa, la qual cosa establia una relació (la paritat) entre cada parella de divises. Si els canvis en el mercat de divises es mantenien a prop de les paritats, el sistema de pagaments gaudiria d’estabilitat. Ja no s’intercanviaria or, sinó promeses-d’or representades per documents escrits. S’encetà així un període de gran creixement del comerç internacional.

El procediment de liquidació-compensació de les transaccions era similar al descrit en La doble estructura del sistema bancari de banc central, en un exemple on un Ajuntament i un proveïdor tenien els seus comptes en diferents entitats bancàries. En el comerç internacional, el banc del comprador és d’un país i el del venedor d’un altre, afegint-se les complicacions del canvi de divisa, ja que el comprador paga en la seua i el venedor vol cobrar en la del seu país. Normalment, no hi havia moviments d’or entre països, però era una possibilitat si les despeses bancàries i canviàries, resultaven superiors a les d’importar/exportar or, o si des del país venedor es tenien dubtes respecte de la convertibilitat promesa pel país comprador.

El sistema començà a trontollar en 1914, en començar la IGM, ja que la confiança entre països necessària per a intercanviar promeses de convertibilitat en or és difícil de mantenir en el context d’una guerra mundial, i els països se’n sortiren del patró-or a l’inici de la guerra. A més, internament, els governs deixaren de recolzar amb or les emissions de diner nacional, en previsió de retirades. Les enormes despeses del conflicte foren finançades amb diner-confiança, a través d’emissions de deute públic, que principalment compraven els bancs centrals de cada país creant els diners necessaris, un diner que no té límits físics i sobre el que hem posat el focus en aquesta sèrie.

Durant la postguerra hi hagué moviments per recuperar el patró-or, però sobrevingué la Gran Depressió(3) i la IIGM, i fou substitut pel patró-dòlar-or en els acords de Bretton Woods de 1944, quan ja s’albirava la fi de la guerra, i els països vencedors tractaven de teixir un nou ordre econòmic i financer. Des d’una posició de força respecte d’altres països que estarien per reconstruir, els EUA forçaren que s’acceptés el seu dòlar com a moneda de comerç internacional. S’inaugurà un període durant el qual els dòlars comprats amb altres monedes nacionals, o aconseguits comerciant, prometien ser bescanviables per or (a 35 dòlars per unça). Passats els anys, les principals economies europees ja enfortides, exportaven i deixaren d’estar endeutades. Els privilegis dels EUA per ser emissor de la moneda de comerç internacional començaren a ser qüestionats. Podem seguir ací un tall d’un discurs de Charles de Gaulle en 1965. França començà a bescanviar els seus dòlars per or, també la Gran Bretanya. En maig de 1971 la República Federal d’Alemanya se’n sortia de Bretton Woods. A principis d’agost arribava a New York un vaixell de l’armada francesa (ja amb Georges Pompidou com a president), a bescanviar més dòlars per or.

El vaixell se’n tornà amb els mateixos dòlars. Aquell període finà sobtadament quan Richard Nixon anul·là la convertibilitat a mitjan agost de 1971 (ja comentat en El viatge del diner a la intangibilitat). El dòlar continuà proporcionant als EUA els privilegis que apuntava de Gaulle com a moneda preferent en el comerç internacional, però el diner passà a ser diner-confiança, completament, no recolzat, el diner-deute citat en el primer paràgraf.

 

(1) Bit és un acrònim de binary digit , en referència als dígits (0, 1) del sistema binari de numeració propi del llenguatge de la maquinària computacional.

(2) Diem que la reserva d’or era una fracció del valor dels bitllets-promesa emesos.

(3) Originada en l’expansió del crèdit, usat per a especular, que generà la bombolla que esclatà en el crac del 29, i que comentí en De bombolles i baixistes.