Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Terrateig, el plaer de recordar, és un llibre de Vicent Moreno i Mira i Casimir Romero i Garcia. Escriuen sobre la seua pàtria, la infantesa, sobre les seues vides i els seus records, a un poble menut de la Vall d’Albaida, al costat del Morquí, prop de La Safor, una cruïlla entre aquestes dues comarques centrals del País Valencià.

Com s’explica al Pròleg «Un llibre escrit, pensat i cuit en els forns de l’experiència i en les eres del sentiment: dues fonts distintes, imprescindibles i complementàries». Un indret que estimen, ho reconeixen, «perquè és el bressol i la forja de les nostres vides i, també, el centre neuràlgic on brilla la torxa invencible de la memòria». Vicent Moreno és pintor amb quadres extraordinaris i un savi en art i en sensibilitat cultural i lingüística per salvar els nostres mots de la destrucció, Casimir és un mestre d’escola, amant i savi de la natura, de les herbes, dels esclata-sang i dels animals que habiten el seu país. L’objectiu és «retre-li un homenatge literari a Terrateig ja que és l’arrel ancestral que ens humanitza». En aquest esclat del remembrar afirmen: «Creiem sentir la jovial cantadissa de les 'cagarneres' (caderneres) mentre escoltem els esclafits de les roses de la memòria abandonant indòmites, el jaç de la cendra càlida. I també creiem veure les danses d’unes flames ondulants que llepen, sensualment, una branca de garrofer». Parlen sobre la rialla, el gorrinyeu, els moriscs, els algepsers, el teular, Llaunaix, lletsons, llibrell, meló 'tocaet', la pansa, l’escaldà, emblanquinar, saragüells, bufar la trompa, la canterella, la font del Llop, la salut i l’alegria, entre molts altres mots i afers que retraten la vida.

Vicent Moreno és pintor, el llibre està ple dels seus quadres, lluminosos, de Terrateig i d’altres llocs o paisatges, també al Portfoli, n'hi ha fotografies de familiars, de paisans de Terrateig que van haver de marxar a l’exili a la Catalunya del nord (Estat francés), treballant esclaus a camps de concentració o a les canteres de les Corberes, a Aude, dibuixos i fotos de caderneres, de carros, d’alumnes de l’escola, de les festes del poble, de les processons, d'una cadernera, de l’espiritualitat i la materialitat d’una comunitat petita que treballa i viu, com sap, enmig d’un paratge meravellós que sembla màgic... Vicent dibuixa els seus paisatges vitals, Terrateig, Gorga i València amb tonalitats exquisides i formes agradables, trossos de carrers de Terrateig o de Bocairent, la plaça de la Mare de Déu de València, pintada des de la font del riu Túria i les sèquies, que recorda els quadres de la València inundada i a punt de ser anorreada de la Noruega de Rafa Lahuerta, cossos de dones nues, racons de pobles i racons de cambres habitades... tocades per un polsim de colors i figures impregnades d'un 'realisme màgic i fantàstic'.

A llom de l’atzembla o, si la senda era ampla en carro, van de Terrateig a Montixelvo i Castelló de les Gerres, al costat del Benicadell, a la banda obaga per on s’accedia al port verdejava, i la que rebia el sol es pintava de colors càlids, minerals. Vam passar per Beniarrés, Gaianes, Setla, Muro, Benimarfull, Benillup i Millena, totes viles, igual que Terrateig, antics llocs de moriscos. Després de coronar el portet de Millena aparegué a vall de Seta, des d’on es veia la vila de Gorga... Ens conta com el seu avi patern, Asensio, va conèixer a la que seria la seua müller, Maria Gràcia, «La rogeta». Un viatge del nord-est de la vall d’Albaida al Comtat de Cocentaina, d’anada i tornada, on va, de Gorga a Terrateig, a viure Maria Gràcia.

A Terrateig el defineix com un poble amable i estètic, al segle XX tenia diverses indústries, sobretot teulars on es feien rajoles i teules. Al barranc està la font que abasteix d’aigua a la població, Llaunaix, contracció «d’allà on naix», està farcit d’abundants minerals d’alta qualitat. De les seues coves i ribes s'extrau l’argila per als teulars i també el sulfat de calci hidratat, que convenientment mòlt i calcinat, es converteix en algeps, que és la nostra manera de dir guix, en el català del País Valencià.

Descriu la casa, on escurava la seua àvia, de l’aigua del Molí de Dalt, també on s'emmagatzemava el vi, que, quan no era de collita pròpia, s’importava de les terres murcians de Iecla, que pronunciaven 'Ecla', amb la 'e' ben oberta, l’estable del ruc, els altres animals de corral, l’escala que pujava a la planta on deixaven el blat de moro (la dacsa), les garrofes, les ametles o altres productes del camp, «optimització» de l’economia i de l’espai, els canyissos per a la cria de cucs de seda, els claus encastats a les bigues del sostre, d’on penjaven manolls de fulles de tabac i melons subjectes per llaços tensos trenats de cordells d’espart. "Els cicles agrícoles tant del Comtat com de vall d' Albaida gaudien de quatre moments estel·lars: la sega i la batuda del blat, la collita de l'ametla, la verema amb la xafigada del raïm i l'oliva que omplia les almàsseres". La circularitat del temps i de les collites del camp, que, darrerament, pels canvis climàtics, s'han trastocat de manera inquietant.

Explica el procés per tal de plantar els melons, clot, llavor, adob orgànic, colgat amb terra i esperar l’arribada de l’estiu. Els melons ‘tocaets’ per poder vendre els bons. La pallissa, amb un armariet de fusta amb iconografia religiosa. El canterer, amb una desproporció graciosa en una perspectiva semblant a la de Marc Chagall, un lloro immens dominava les esquifides branques de l’arbre que el sustentava. La seua cosina major, Sunsioneta, que va viatjar, sola, a Barcelona. Als catorze anys. Allà va fer els quinze. Després, donzella a casa del pintor Segrelles a Albaida; la seua cosina «era intel·ligent, hàbil i tenia una traça innata per al dibuix». Pintava sanefes, motius diversos sobre el front de les 'xumeneres' (xemeneies) o sobre l’envà posterior dels canterers, a moltes cases de Terrateig, de Montixelvo, del Ràfol i d’Aielo pogueren exhibir l’art de la seua cosina. El cossiol de les plantes, la safa per a rentar-se les mans descansava sobre un moble bastit en ferro ondulat, sovint amb la tovallola no estava del tot eixuta, el menjador i la cambra dels avis. La llar guarnida amb taulellets de Manises, on aixoplugar-se i poder derrotar el fred de l’hivern, bufaven amb la trompa, una canya per avivar el foc quan les brases eren soterrades per la cendra....

Estampes rurals de totes les infanteses d’abans i ja no d’ara. Un Nadal a Terrateig, un nom que sona com un esclafit jubilós d’una ampolla de xampany quan li llevem el tap. Terrateig és com deuria ser Betlem, quan va nàixer Jesús, si fa no fa, fa 2022 anys; anar de València a Terrateig a la postguerra s’havia de fer en dues etapes: València-Gandia-Terrateig en autobús, altres vegades amb els camions que anaven a comprar al mercat o amb l’ordinari, fins a Ròtova i després, en ple hivern i neu, caminant per Llocnou de Sant Jeroni fins arribar a Terrateig, que al meu poble de naixença, Benigànim, també de la vall d’Albaida, es pronuncia ‘Tarrateig’, l’’e’ es torna una ‘a’; altres vegades, d’infant, va anar en tren València-Xàtiva, després el tren Xàtiva-Alcoi i va baixar a la Pobla del Duc, amb el seu oncle Manolo, però de la Pobla a Terrateig hi ha dèsset quilòmetres, un camí que es fa llarg, més encara per a un infant en hivern. Però quan es gaudeix d’uns Nadal en familiars estimats, l’esforç paga la pena. Tot i que era una dictadura totalitària que volia genocidiar el català que es parla al País Valencià i arreu de totes les terres catalanes, la gent tant a Terrateig com a tots els pobles de la vall d’Albaida i potser a tots els Països Catalans, cantàvem cançons en valencià, quan estava proscrit: «Estes festes de Nadal/ les dones són matineres./ Unes a matar el gall/ i altres a fer-se les trenes/». Uns agafaven un timbal, una guitarra o qualsevol instrument musical i anaven per les cases del padrí, padrina i del veïnat demanant estrenes o un xicotet convit de pastes i licor, cantant cançons candoroses, picants i joioses: «Pastorets i pastoretes/ feu-me llenya que tinc fred./ No de la feu d’argelagues; feu-me-la de romeret/» O aquesta altra que era molt popular : «L’asguilando de Tonet/ no volia anar a escola./ Sa mare anava darrere/ tocant-li la vedriola/», (vedriola/guardiola), altres versions diuen, ‘missa’ en compte d’escola i ‘tocant-li la llonganissa’, o la mateixa versió que abans ‘pegant-li amb una corda’... També: «Dones no tingueu perea/ de pujar eixes escales/ de portar les faldes plenes/ de castanyes i avellanes./». La imatge de la penya de Benicadell: muntanya màgica, enfarinada amb clapes de neu, persistent a l'hivern, d’algunes Rondalles d’Enric Valor, on es busquen els remeis de les plantes curatives d’una muntanya guaridora, com les seues germanes, la Mariola i l’Aitana; hom diu: Si el Benicadell porta capell, tanca’t a casa i fes cordell» o «pica espart i fes cordell»; també «Si la Serrella porta capell"...Se’ns conten les històries del Palau de Terrateig, on va anar sant Vicent Ferrer, després de fer nàixer, segons la llegenda, la font del Morquí... Les condicions esclavistes que imposava el baró, l'amo del palau, als seus jornalers, amb l’ajut de l’església, la monarquia i les lleis injustes, impertèrrites i opressores, que es decretaven per a fer vassalls, fregir a impostos i expulsar els moriscos, ja que es reservaven tota la jurisdicció civil i criminal i la facultat d’anomenar jutges, sequiers... triant els que li pareixien millors per als seus interessos. Com es fa hui en dia encara, amb formes més "subtils" o igualment barroeres.

De l’ingent palau de la memòria, com deia Agustí d’Hipona, Vicent i Casimir, poen els records que l’alcen per construir uns relats entranyables, plens de emocions, on brollen idees, jocs, cançons, frases fetes, que la saviesa dels dos, ordenen mitjançant la raó, de la manera intel·ligible, afectuosa i agradosa. Comparteixen bocins de vida i de memòria vida, sentiments d’un temps que ha passat, però, que continua mentre viu la gent que va viure aquells temps de la postguerra i de dictadura, sense cap nostàlgia per un temps que no tornarà, però els efectes dels solcs de les ferides, s’han allargassat més del que pensàvem i volíem... «El mantell impol·lut que revestia el poble com un bolquer acabat d’estrenar pintava Terrateig com la més bella postal de Nadal que un xiquet podia somiar».

És un cant a la vida de Terrateig, als jocs, a la tarara, a la llum, a la taronja, als margallons, als materials que trenen l’autosuficiència, a l’escaldada, als jornalers que han treballat des d’infants a la verema, segant arròs, tallant llenya, plegant olives amb els prunyons als dits pel fred, els ramats, la toponímia, l’escurada, els emigrats a Embres (França) i l’alegria per la II República que anunciava un món millor, la criança, l’escola, la gosseta dels Manegildos, sense nom, que s’asseia a la vora del foc de la llar com una personeta, la dura pedra, el bon home que es deia Joanet Montagut i va emmalaltir, els ingredients per fer la paella, cançons, poemes, succeïts i dites per treure l’aigua clara de la vida: Molta bromera i poc sabó/ Calleu que hi ha roba estesa/ Amb aquesta no en trauràs aigua clara./ La roba bruta es renta en casa./ Mai Digues que d’aquesta aigua no en beuré/. Un llibre per refer i refrescar la memòria d’unes vides inoblidables, que se’ns lliuren com el pa diari: «Dona’ns cada dia el pa que necessitem...» (Lluc, 11.2.3). Se'ns parla de de cerndre la farina, que quan es garbella i filtra es torna fina i cau al fons del llibrell, llesta per ficar-li l'aigua i el rent i pastar amb les mans per a fer la massa del pa que cal coure que s'unfla.

En aquest llibre sobre Terrateig es trena d'art i la natura, l'habitat humà, els dibuixos, les fotos i les lletres, es pinten els records amb pinzellades de pures vivències que es remembren com una abraçada de bondat, de tendresa i d'estima pel País Valencià i per totes les terres, on quan dius bon dia et contesten bon dia. Fins això, aquest gest tan senzill, esdevé literatura i política noble, una manera de salvar els mots de cada cosa de l'infern de l'oblit i de l'anorreament. Hem gaudit llegint i mirant les pintures, les fotos i les dites que dibuixen els materials en què està formada la vida, els treballs, els dies, les nits, els somnis i les esperances a Terrateig.