Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

III

Arbre genealògic de Penny de los Nazaríes, Ona.

...

L’estructura de l’expressió posseeix una espècie de realitat mentre que el sentit o idea no és més que una ombra...(existeix en les formes) la vigoria i l’elegància des actes; i no trobem en els pensaments altra cosa que la inestabilitat dels esdeveniments

Valéry, Diàleg de l’arbre

Abans que la percepció se separés del cant

Steiner, La poesia del pensament

1

Si la distància a l’essència dels ens, l’ésser de quelcom, és inassolible per l’humà, l’únic capaç de disposar conscientment de la separació entre paraules i coses, ho és perquè en l’apropar-se a aquell aquest cancel·la l’opció d’apropiar-se-la pròpiament, que seria aquella manera que obviaria la indiferència, això és, fer-ho sense oblidar que el camí s’ha de fer no negant-li a l’ens la possibilitat de guarir-se si en l’encontre l’home no va també obert, dis-posat com a ens a deixar anar llur essència cap al lloc on tindrà l’acoblament, el clar del bosc, vol dir capacitat en el respecte de la diferència, que seria l’aixopluc de cada ens en l’escolta mútua amb els altres ens, escoltar-se, auscultar allò que de l’altre ens ens arriba, sense cap altra condició que basar en la bellesa de l’acte la veritat de l’acció, i gaudir en silenci la proximitat de l’experiència, altrament la distància ens serà sempre insalvable, i incapaços d’entendre tornarem, definitivament, objectes en desús per a la tècnica puixant, reduïts a peces immerses en el soroll infinit d’una ona expansiva que viatja òrfena als confins de l’univers, i allò que els grecs antics encara fruïren, compartir la percepció del món a través del cant primigeni, les consciències de l’avenir ho llegiran com la dissolució del pensament entre la brama incandescent dels estels. Cap ésser humà es mereix tan poca cosa que ni la cosa, ja no l’útil ni l’obra, li vulga oferir la seva essència, de tan endins que la guardaria, guardant-se de l’encontre.

2

Ona ens acompanya des del dia 2(12.2017). Té dos mesos d’edat. Va nàixer dia 3 d’octubre de 2017. És petita, idò, molt petita. Vàrem anar a Atocha a recollir-la. Un viatge llampec d’anada i tornada en AVE (9.20-11.20/11.55-13.35), en preferent, clar, i després fins Xeraco (13.55-14.40). Abans de les notícies érem a lloc. L’estrès del viatge, que ja havia iniciat el dia anterior des de Granada, li va fer un forat al cos. El mateix que hom duu quan s’hi instal·la el fantasma. Ara ja no el té ningú de casa, l’hem fet fora i ja no fa fred. Hem expulsat per manta temps la gelor. Plena vida a Ona.

3

València (2019). Són les primeres pasqües de totes les que he viscut a la ciutat de València. Sempre les he passades al poble, primer, i després, d’ençà de 1994 (oposicions), a Mallorca, fins l’any 2017 inclòs, excepte les dels anys 2008 (Elx) i 2018 (Xeraco). Així, vaig d’estrenar ciutat i casa. A la casa nova hi som des de l’estiu passat, i ja hem complert el cicle anual. Els nadals de 2017 ja no hi anàrem a Mallorca. La planificació de la reforma de la casa de València i el fet de ser a Xeraco, que també ens atreia, varen decantar-nos cap a aquesta opció. L’arribada de la gosseta, amb dos mesos, 2 de desembre de 2017, va acabar de decidir-nos. I fins ara. Aquest estiu de 2019 farà dos anys que no hi fem illança o illada, estança a l’illa, anada a l’illa. Ja faig els preparatius per poder-m’hi estar dos mesos llargs.

4

¿Quina força empeny a les persones a viure gratuïtament sotmeses a una acceleració vàcua dels seus gestos, de les seues paraules, immaculadament desproveïdes de sentits derivats, tan absolutament transparents i exposades al panòpticon generalitzat, mal que ben disfressades d’aparença envellutada, que més es diria que assistim, en veure’ls en acció, gestos i mots, a una representació figurada de sexe emfàticament repetitiu on tot, mirades incloses, esdevé d’una malenconia insuportable, la mateixa que observem en aqueixos maniquís mitjos nus un dia fred d’incommensurable tristesa? De quin empeny parlem?