Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Des del principi de la sèrie he posat la mirada en el diner-confiança, imposat (fiat) pels governs, i no recolzat per cap metall noble com l’or. Així és el diner actual. Creat mitjançant crèdits pel sistema bancari de banc central, entre la creació i la destrucció transita com a deute. És un actiu pels receptors dels diners, i al mateix temps és un passiu (una obligació de tornar-los). D’altra manera: la suma de tot el diner que hi ha en el món és, simultàniament, un deute de particulars, empreses i governs, i desapareixeria si els deutors cancel·laren els préstecs sense que se’n concediren de nous.

D’altra banda, tenim el diner-mina, i Bitcoin pertany a aquesta categoria. Els dissenyadors cercaren que tingués propietats similars a les de l’or. Establiren un límit en el minat, a un ritme decreixent. Tant l’or com Bitcoin són un actiu pel qui els extreu, sense ser-ne un passiu. D’altra manera: tot el diner-mina que hi ha en el món ha estat extret en algun moment, i ja no desapareix. De diferències n’hi ha, és clar. Bitcoin no és un diner físic arrencat al subsol, i els miners l’extreuen mitjançant un algorisme computacional. Es posseeix en forma de clau criptogràfica, i extraviar-la equival a perdre els diners. A més, els dissenyadors d’una criptomoneda poden escollir el límit i el ritme d’extracció, mentre que els límits de l’or els fixa la naturalesa.

Malgrat que el diner-deute és propi del país (o àrea econòmica, com la zona euro) on està prescrit, no hi ha res en la seua naturalesa que impedís una moneda fiat d’àmbit mundial. L’àrea econòmica seria el món sencer, i el banc central del CIM del sistema seria el prestador d’última instància de tots els bancs del planeta adherits a l’estructura. No és aquest el cas, i tindre una moneda pròpia es considera i defén com a font de sobirania dels estats, que retenen així més capacitat d’intervindre l’economia, tot i fer ús del finançament monetari, amb els perills que comporta tractar de substituir riquesa per diners (vegeu L’argument Zimbabwe).

Bitcoin, però a més d’evitar la intermediació en les transaccions, nasqué amb l’aspiració de botar fronteres i servir directament pels intercanvis internacionals, com ho havia fet l’or. És per això que dediquí l’anterior peça a esbossar la història de l’or en les transaccions entre països fins a l’abandonament del patró-dòlar-or. L’esvaniment de la funció monetària de l’or és el que Bitcoin, l’or en bits, tractava de suplir en origen. De moment, però les criptomonedes han esdevingut, principalment, objecte d’inversió especulativa.

Aquesta deriva em durà a transitar pel terreny dels intercanvis internacionals, un àmbit que encara no he tractat en la sèrie, i que afegeix complexitat a l’estudi de la naturalesa del diner. Tanmateix, en aportar una altra perspectiva, segurament també serà d’ajut. Noves preguntes hi concorren. Té conseqüències que els països desequilibren importacions i exportacions? I si els desequilibris són persistents? Què ocorre si els països comparteixen la mateixa moneda? I si, en cas contrari, competeixen perquè la seua moneda siga la utilitzada en els pagaments internacionals? La rellevància d’aquestes preguntes l’evidencien les disputes que històricament ha ocasionat el sistema monetari internacional, els avantatges que proporciona i els greuges que indueix, tot i el seu paper en les guerres, com una de les causes, o com una de les armes. Vegem-ne uns exemples recents.

Més enllà del relat que es muntà per a justificar, en 2003, la invasió d’Iraq, una vinyeta de «el Roto» apuntava una de les causes en boca d’un jerarca nord-americà: «Creguem que Saddam s’amaga en un pou de petroli, així que procedirem a buidar-los tots». Poques veus (jo ho vaig llegir en un article de Camilo José Cela Conde) també subratllaren un altre mòbil dels EUA que passà més desapercebut: Iraq havia començat a comerciar en euros pel seu petroli, i els EUA defenien amb la seua colossal maquinària militar els privilegis (insinuats a l’anterior peça) de ser emissor de la principal moneda de comerç internacional. Vegeu aquest article de Marcel Coderch (originalment publicat en esglobal.org), on comenta el llibre de William R. Clark «La guerra del petrodòlar: el petroli, Iraq i el futur del dòlar»

El següent desafiament vingué de Líbia, també productor d’hidrocarburs. Liderada per Muamar el Gadafi, Líbia estava impulsant la construcció d’una Unió d’Estats Africans, un espai de lliure circulació i comerç basat en una moneda única africana, en la qual, possiblement, s’exigiria cobrar l’exportació d’hidrocarburs. Tant França com els EUA (liderats per Sarkozy i Obama) veieren el projecte com una amenaça pels seus interessos i, aprofitant les revoltes de l’anomenada Primavera Àrab, muntaren un relat que justifiqués actuar militarment com a OTAN (en 2011) sota la justificació d’una intervenció humanitària. La publicació posterior (WikiLeaks) dels correus electrònics de la secretària d’Estat Hillary Clinton mostrà el muntatge i els objectius no declarats de la destrossa de Líbia, que Maximilian Forte ja denunciava (en 2012) en el seu llibre «Endinsant-se en Sirte; la guerra de l’OTAN contra Líbia i Àfrica». Vegeu aquest article d’Ellen Brown en el seu bloc⁽¹⁾.

Rússia no és Iraq, i els EUA hagueren de concedir que els contractes d’hidrocarburs russos també es negocien en euros. Ara, però en el context de la invasió d’Ucraïna, Rússia vol que els importadors occidentals compren rubles i els depositen en bancs russos com a pagament pels hidrocarburs. Els països afectats s’hi oposen al·legant incompliment de contracte. I és que les transaccions s’encaririen perquè haurien de pagar les taxes del canvi de divises dictades pel banc central de Rússia. L’exigència russa és comprensible, ja que els governs occidentals tenen capacitat de bloquejar-los l’accés als dòlars o euros depositats en comptes russos oberts en bancs occidentals. D’altra banda, les criptomonedes, que refusen el tercer de confiança i tenen vocació internacionalista, poden assolir cert paper substituint la intermediació del sistema SWIFT, la principal xarxa de transaccions internacionals, del que Rússia ha estat suspés.

Divagant, divagant, potser ataüllem sendes que condueixen a l’essència. Ja ho veurem.

(1) En L’argument Zimbabwe ja vaig enllaçar un article d’aquesta autora.