Divideix i guanyaràs. Paradigma d’un imperi

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Assumint el risc de cometre una lesa banalitat, davant de la tàctica usada ara pels enemics del valencià, proclame el seu propòsit tan vell com el pecat: «Divideix i guanyaràs». Com sabem la frase lapidària ve de lluny, almenys des de Juli César, al qual s’atribueix aquella llatina Divide et impera. Després del primer César, ho feren en la pràctica, bona part d’imperialistes i d’estadistes totalitaris de tot arreu.

Al meu parer, la frase feta, en definitiva, no representa cap originalitat com he dit adés, ja que, probablement, obeint una llei física, ho comprovarien altres de més antic amb l’acció, elemental i fàcil, de trencar una vara prima, per a després provar de trencar-ne un bon grapat totes juntes, deixa manera, potser, es podria deduir el seu origen. No em torqueu el front.

No és d’estranyar que, donant una ullada de repàs a aquells que els han considerat i s’han considerat imperatorials, ungits per un bon grapat de deus i deesses, i pel mateix Déu Nostre Senyor, en trobem de ben nombrosos que han fet i fan allò que els ha donat la divina gana. Ací en aquest «modèlic Estat» i en el nostre País, ens ha pertocat de viure i patir-ne ben abundosos, ja que escolans de amén i consellers rentacares, en benefici propi i de la seua cordada, han pres decisions ben pernicioses vers els governats, amb la finalitat de dividir-nos i perpetuar-se.

Cal recordar només un parell d’exemples per tenir-los present, com la crueltat i repressió en les guerres de germanies aprofitant les revoltes de gremis i menestrals, els quals vençuts i esmorteïts per la monarquia austríaca, agilitzava el seu deliberat propòsit centralitzador, en el marc d’una època de decaïment del sistema feudal europeu, a la qual l’aristocràcia s’hi va sumar. N'és un altre els efectes de la guerra de Successió guanyada pel primer Borbó, assegurant el seu tro; les represàlies hagudes, l’abolició dels Furs arran de la derrota d’Almansa, que van consolidar en gran mesura, aquell procés centralitzador, on s’inclou la prohibició de l’ús oficial de la nostra llengua.

Després de peccates minutes històriques, l’última, considerablement cruenta, fou el fallit cop d’estat contra la II República i el seu govern legítim, esdevinguda la pitjor guerra de la nostra història, secundada per tots elements reaccionaris de l’Estat, la mare església inclosa. Els efectes d’eixa guerra enverinaren de manera general la societat de l’època, sembrant la por a les butxaques, els efectes de la qual ni el restabliment de la monarquia ni la constitució, ni volen han trobat l’antídot necessari llastat en bona mesura per un immobilisme ben patent encara.

Del «Divideix i guanyaràs» dels valencians, s’encarreguen encara també un estat monàrquic, farcit en bona mesura per les idees de Franco, endemés dels de Vox, consentits pel PP i Ciutadans, hereus d’aquell de Mingorrubio, brandant la bandera de la Llibertat, deixant a les voreres Igualtat, Fraternitat i Equitat. Fet i fet el regidor Mario Ortolá de l’Ajuntament d’Alacant recentment, aprofitant l’efemèride de la conquesta de la ciutat el 4 de Desembre de 1248 per part del rei castellà Alfons X, reivindicant-lo, el contraposaran a la Festa Nacional nostra del 9 d’Octubre, celebrant la conquesta del Regne de València pel rei en Jaume I. Convé recordar que el rei castellà, fou gendre d’en Jaime I, i per tant l’obtenció del domini d’Alacant, va ser fruit d’un pacte d’aliança, el qual fou revisat i revertit relativament poc després pel descendent de Castella i Jaume II, net del rei en Jaume.

Ortolá ho defensava el passat 4 de Desembre, d’aquestes maneres que es poden considerar en un rerefons més tendenciós de desvalencianització, i al mateix temps un al·legat en contra, ves per on com pensen, de la constitució i les autonomies, en favor d’un regionalisme exclusiu i excloent, encara latent, alacantí: El 9 d’Octubre se celebra el Dia de la Comunitat Valenciana, i en València es commemora amb actes específics i molt emotius l’alliberació de la ciutat... Ací hi ha mentrestant un silenci culpable imposat per un autonomisme i un regionalisme valencià que res té a vore amb el sentir real dels alacantins. «Des de Vox estem fermament convençuts que hem de preservar la nostra cultura i les nostres arrels, coste allò que coste i moleste a qui moleste».

Vox ho veu clar, esperonar i tirar de la seua cordada nodrint-la d’absolutisme espanyol, arrossegant darrere d’ells el parer i les voluntats de les formacions esmentades adés. Cal dir recordant que els castellans estigueren a la ciutat 48 anys i la corona d’Aragó al llarg de 411 anys, al 1707, moment de l’abolició dels nostres Furs a mans de Felip V, per el just dret de conquesta.

L’estratègia de Vox i companyia de desmembrar el nostre territori i les seus gens, a còpia de castellanitzar-lo més encara, sembla, si no ho remeiem, ha estat ben visible també últimament, quan pretén excloure Alacant de la zona de predomini lingüístic del valencià, contemplat en l’Estatut d’Autonomia, aprofitant que l’ús del valencià ha decaigut enllà, tot i que ací també. Així que, amigues i amics, avís per a navegants: Diu aquesta dita de procedència castellana. Quan veges la barba de ton veí pelar, posa la teua a remullar.

Aplegats a aquest punt parlant de llengua, d’imperis i divisió, el savi nostre, Emili Rodríguez Bernabéu, nascut a la ciutat d’Alacant al 1940, sortosament viu encara, valencianista com el que més, cirurgià, escriptor i poeta destacat en la nostra llengua, en un article al diari el Mundo, del 18 de setembre de 2014, comentant un mapa oficial d’Espanya de 1854, escriu entre altres paraules aquestes, tot interpretant-lo, disponible a la Viquipèdia, remarcant allò que veu en ell opinant que, el nostre territori i la seua gent s’emmarca d’entre els assimilats:

«... No sé si el mapa el feren moderats o progressistes. Allò que importa és el seu significat: fins a quin punt es dubtava de la divisió política d’Espanya. Un dubte que, com hi veiem, arrancava i persistia des de la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya (1701-1715)».

Amigues i amics, enllà a la millor terreta del món, Emili Rodriguez Bernabéu resumeix al meu entendre, el meu relat al poema La marca del desert a l’Antologia Poètica, recollit a la Biblioteca virtual Miguel de Cervantes d’Alacant, el qual gustosament vos propose:

Transfiguració lenta d’una terra esquelètica, d’uns homes que van mirar el sòl sense esperança. Invasió del desert, un ròssec, clivellat, uns arbres morts i soques esporàdiques, parrals per tot arreu. El vent fa rodolar carcanades bot ges sobre la terra blanca i neta, assedegada, inhabitable, sola.