Canviar l’ànima

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Recorde un llibre de la premi Cervantes, Cristina Peri Rossi, molt apropiat per conversar amb la conjuntura actual: Europa después de la lluvia. Publicat el 1986, a ell, dialogant amb la pintura de Max Ernst, parlava d’una Berlín reconstruïda i, al mateix temps, testimoni de la seua història. A un dels poemes deia que les ciutats són estats d’ànim. Recorde aquests dies aquesta idea, quan les bales tornen a ressonar als vents europeus i els rostres es desdibuixen en una indiferència general: la guerra no alarma, però els preus pugen per culpa de la guerra. Sembla que la vida segueix perquè hem aconseguit una explicació senzilla.

Margaret Thatcher va dir en 1981 que l’economia era un mitjà, però que l’objectiu era canviar l’ànima. Era eixa la clau perquè el neoliberalisme s’instal·lara: suscitar valors que enfortiren l’establiment del sistema (individualisme, productivisme, immediatesa, etc.).

D’aquesta manera, ens reflectim molt bé a l’espill de la dicotomia èxit/ fracàs. Mirar enrere ens lleva temps, defensar les idees ens lleva temps. I no en podem perdre, els economistes ens ho recorden: el temps és una mercaderia valuosa.

Rellegir aquests dies els poemes de Peri Rossi em transporta a una mirada humil de la història, amb ganes d’entendre, d’assolir. Allò que s’ha anomenat la construcció europea es va fer sota una idea romàntica de passat comú, democràtic, civilitzat i hospitalari.

Tanmateix, l’ànim de les ciutats es dilueix en consignes mercantilistes i reaccionàries. La democràcia no es pensa, es confon amb una suma de vots espaiats en el temps. M’agrada, en aquest punt, recordar Juan de Mairena, quan ens advertia que la llibertat no està en dir allò que es pensa, sinó en poder pensar allò que es diu. No era l’economia, estúpids, era el nostre cor.